El Govern de la Generalitat sempre ha tingut clar que per a Catalunya la connectivitat aèria es essencial per a la seva competitivitat internacional. Disposar d'una companyia de xarxa amb base a Barcelona s'entén com un element molt important.
En aquest sentit, Spanair era una companyia en xarxa que podia tenir base a Barcelona. Ara bé, des de fa quatre anys ja se sabia que la viabilitat econòmica del projecte depenia d'aconseguir un soci industrial potent. Sempre s'havia plantejat d'aquest manera. La impossibilitat d'arribar a acords va portar fins a aquest final. Per això des del Govern es va dir prou. Spanair no es podia convertir en "un pou sense fons", no es podia assumir per més temps tal i com ha assenyalat el president Artur Mas.
Spanair no podia convertir-se en unes ales sense fons i s'havien de prendre decisions assenyades. El país es troba en una situació delicadíssima que no permetia seguir amb aquesta línia. Des del 2009 s'havien invertit cent quaranta milions d'euros.
Aconseguir aquest soci resultava imprescindible. El conseller Mas-Colell ha destacat que el projecte hagués tingut sentit, des del punt de vista econòmic i estratègic, si s'encaixava en operacions de llarg recorregut per permetre fer el salt de capitalització. Per tot això es va optar per ajudar a mantenir viva la companyia mentre es buscava aquest soci. Es van mantenir converses importants amb Qatar Airlines, però no van donar els seus fruits. S'ha acabat una via, però no s'ha de confondre amb explorar més opcions per incrementar la connectivitat internacional de Catalunya.
Cal recordar que darrera dels llocs de treball que s'han perdut hi ha 4.000 persones. I no s'ha d'oblidar que aquest és un projecte que ve de l'època del tripartit, dirigit per un Montilla agosarat, però que venia "impulsat també amb tota la bona fe del món per la societat civil i econòmica de Catalunya" per convertir El Prat en un aeroport de vols internacionals.
