Quan el passat 15 de maig alguns grups de joves, indignats amb els privilegis dels banquers i de la classe política, van organitzar acampades de protesta en diverses ciutats espanyoles, van despertar simpaties entre una part de la població, que veien amb aquesta actitud una manera de palesar el malestar creixent que ha provocat la política del govern Zapatero.
Ara, tres setmanes després, la situació ha canviat, els acampats no han assolit els seus objectius, ni han sumat més gent a la protesta ni han aconseguit estendre les seves propostes a altres zones de les ciutats. Continuen tancats en el seus campaments, deliberant i prenent decisions que tenen molt poca transcendència en la vida política i social de la ciutadania. Alguns comerciants i veïns comencen a estar cansats d'aquesta ocupació dels espais públics i de l'aglomeració de curiosos que s'hi passegen amb l'única intenció de xafardejar. Hi ha moltes veus que qüestionen la legitimitat d'aquests grups que, indignats o no, s'han apropiat de zones de les ciutats i han convertit espais públics en espais d'ús privat.
També s'ha descobert que el moviment no va ser tan espontani com ens volien fer creure ni tan apolític com ens van voler vendre. Estan bastant més organitzats del que sembla a primer cop d'ull. És una organització força centralitzada, amb propostes comunes -moltes de les quals dictades des de la Plaça del Sol de Madrid. Alguns dels arguments que utilitzen traspuen un profund espanyolisme. Dia sí i dia també, a les assembles de la plaça de Catalunya s'hi parla l'espanyol perquè diuen que així s'entenen tots. Alguns dels acampats afirmen que el seu moviment és internacional, que volen canviar el món, no pas Catalunya ni Espanya, que cal parlar dels drets humans i no dels drets dels catalans, i que incloure el dret a l'autodeterminació dividirà el moviment.
Aquests arguments tan puerils i tan antics, a la vegada, ens podrien fer somriure si no fos perquè s'han utilitzat per evitar que l'acampada de la plaça de Catalunya es declarés favorable al dret a l'autodeterminació del poble català. El mateix dret a l'autodeterminació que ja han inclòs les acampades de Madrid i d'Andalusia, el mateix dret que els acampats de Barcelona reclamen per al poble sahrauí i per al poble palestí. Però en canvi han lluitat fins l'últim moment perquè no es reconegués per al poble català.
Finalment, i després de moltes discussions i entrebancs, s'inclourà en el document de mínims justament quan l'acampada arriba a la recta final pel cansament, pel desgast i també, cal dir-ho, per la decepció d'alguns dels organitzadors en veure que l'extensió del moviment no ha estat la que preveien. A Catalunya la qüestió social no es pot deslligar de la qüestió nacional, cap moviment, per més internacional que sigui, pot obviar que en aquest país més de la meitat de la població ja ha participat en una consulta sobre la independència.
