"La igualdad entre hombres y mujeres, entre blancos y negros, entre homosexuales y heterosexuales (...)" deia el Sr. Bono.

El Sr. Bono i jo estem d'acord en moltes coses. Jo, com ell, defenso el principi d'igualtat. Per això reclamo que els consumidors catalans puguin disposar de productes etiquetats en la seva llengua quan van a comprar, perquè no hi hagi diferències entre ells i els consumidors castellano-manxecs, per posar un exemple. Per això m'empipo quan els ciutadans catalans no poden parlar la seva llengua amb alguns dels poders de l'estat en igualtat de condicions amb els ciutadans castellano-manxecs, per exemple.

Per això defenso el model d'immersió lingüística, per a què,  independentment de quina sigui la seva llengua materna, tots els infants nascuts a Catalunya tinguin les mateixes possibilitat de progressar en un país que és bilingüe i que té com a llengua pròpia el català.

El Sr. Bono i jo estem d'acord en moltes coses. Jo, com ell, defenso la llibertat

El Sr. Bono i jo estem d'acord en moltes coses. Jo, com ell, defenso la llibertat. La llibertat d'escollir quina selecció nacional vols que et representi. La llibertat de poder sentir-te identificat amb una bandera i un himne. I entenc perfectament el Sr. Bono quan, en aquesta mateixa entrevista, afirmava sentir enveja dels seus companys socialistes portuguesos que acabaven el seu congrés amb sengles "visca els treballadors!" i "visca Portugal!".

Malauradament -afegia- a Espanya és difícil omplir cor i pit amb un "viva Espanya!" sense ser tractat, poc o molt, de feixista. El que és, clarament, una llàstima i un error -seguia- perquè ell sempre s'havia sentit molt orgullós del seu país. I jo l'entenc perquè, poc o molt, sento una sensació semblant quan, davant de la senyera, sonen Els Segadors (i, si em permeteu, encara més si sona "El cant de la senyera").

El Sr. Bono i jo estem d'acord en moltes coses!