Barcelona · Aquests dies en Joan Tardà, amb les complicitats de l'Esperança Esteve, en Joan Coscubiela i jo mateix, ha tornat a la càrrega en defensa de la gestió per part de la Generalitat dels recursos que es deriven de l'0,7 de l'IRPF per a finalitats socials i ambientals. Ara amb més arguments que mai. Dues sentències, de calat, han vingut a donar la raó a les posicions que històricament hem vingut defensant des de Catalunya. Per una banda, el Tribunal Suprem ha acceptat el recurs, plantejat per la Generalitat l'any 2008, en un conflicte de competències sobre la gestió de les subvencions a càrrec del 0,7 de l'IRPF per activitats d'interès general, i el Tribunal Constitucional també va donar la raó a la mateixa Generalitat en un altre recurs contra la convocatòria de subvencions en l'àmbit social del corresponent Ministerio. Les sentències són molt netes i clares. Venen a dir que l'estat pot regular la subvenció, però que l'Administració central no té competències per a gestionar recursos adreçats a matèries en la que el competent és la comunitat autònoma. La capacitat de despesa de l'Estat (spending power, que diu la doctrina) no configura en cap cas un títol competencial. Les sentències estableixen que correspon a les Comunitats Autònomes la tramitació, resolució i pagament d'aquestes subvencions, i la regulació dels corresponents procediments.



Cal doncs que el Govern espanyol compleixi amb les sentències i que les subvencions del 0,7de l'IRPF per a finalitats socials siguin gestionades per la Generalitat.



Certament, en el conjunt de la despesa pública, els programes que financia aquesta línea de subvencions són modestos; i si ens ho mirem des de la perspectiva de l'espoli fiscal que pateix Catalunya també. Estem parlant, segons les darreres dades de la Taula del Tercer Sector Social i el Conseller Cleries, d'una recaptació per aquest concepte de 49 milions d'euros enfront d'un retorn en programes socials desenvolupats a Catalunya de 29 milions d'euros. Però aquests recursos són alhora fonamentals per articular la capacitat de resposta del Tercer Sector als formidables reptes als que ha de fer front la societat catalana en el seu conjunt, especialment en un temps en el que el risc de fractura social és obvi.



La raó, vistos els antecedents en la seriositat de l'Administració central en complir la legalitat en aquest àmbit, em conviden al pessimisme; d'altra banda, és cert que la tenacitat de la posició catalana, de les seves institucions i de la seva societat civil, em conviden a l'optimisme. Ens acabarem en sortint.



Carles Campuzano



Diputat de CiU al Congrés