Catalunya, a més de l'espoli fiscal que cap poble del món no pot suportar, està patint una progressiva pèrdua d'identitat nacional que pot ser molt difícil d'aturar i encara menys de recuperar si no s'assoleix aviat la independència.

Perdem poder econòmic, perdem empreses que s'instal·len en altres zones de l'Estat amb més facilitats fiscals i financeres, perdem els nostres joves més preparats que es veuen abocats a marxar a l'estranger per trobar feines millors i més ben pagades. Segons les estadístiques la nostra influència a Europa i al món occidental ha caigut notablement.

Però el més greu és que aquesta situació de crisi social i nacional va acompanyada d'una pèrdua d'autoestima i de capacitat per esdevenir una societat lliure, inclusiva i cohesionada.  Per a l'Estat Espanyol és una prioritat "arrencar la crosta catalanista" del nostre país, convertir Barcelona en una capital subordinada i provinciana fins que esdevinguem una regió abocada al turisme i sense personalitat pròpia.

Les actuacions del Govern espanyol en els darrers anys responen als objectius esmentats. Dels  primers recursos contra l'Estatut de Catalunya, interposats fa més de cinc anys pel PP i pel PSOE, els dos únics partits que tenen possibilitats de governar a Espanya, se n'han derivat una sèrie d'actuacions judicials encaminades a destruir els signes d'identitat més visibles de la nació catalana. Les diverses sentències dels Tribunals Constitucional, Suprem i Superior de Justícia de Catalunya contra la definició de Catalunya com a nació, contra l'himne nacional o contra la llengua i cultura catalanes en són la prova.

Dels Tribunals espanyols, òrgans executors dels designis de l'Estat, n'ha sortit especialment malparada la llengua catalana que volen foragitar de l'escola, dels   ajuntaments i de les institucions públiques i, ara, li ha arribat el torn a l'aranès que seguirà el mateix camí  que el català. Espanya és conscient que Catalunya no podrà cohesionar-se socialment sense l'escola en català,  que no podrà integrar la nova immigració – ni en bona part la vella- si no disposa de mecanismes de protecció dels seus signes d'identitat.

Però Espanya ja fa temps que s'ha descarat i estem vivint una època d'espanyolisme ranci i assimilador que va començar amb Aznar, ha continuat amb Zapatero i viurà el moments més àlgids els propers anys.

Sabem que arribat aquest punt només hi ha dues alternatives: o guanyar o perdre. O ens deixem assimilar per la llengua i la cultura espanyoles o plantem cara com ho han  fet uns quants països europeus en els darrers anys i entrem a formar part de l'Europa del segle  XXI.