Vaig argumentar que, encara que entenia molt bé la necessitat que tenien d'acabar amb la prepotència dels convergents durant els 23 anys de govern del president Pujol, em semblava que aquell no era el millor camí per aconseguir-ho. Ell em va replicar amb l'argument d'atreure els socialistes cap al catalanisme i així guanyar terreny per tal de convertir ERC en la força integradora del catalanisme d'esquerres, com a força contraposada al catalanisme de dretes dels convergents. Va insistir que no volien ser mai més un apèndix del catalanisme conservador. Que calia construir un partit amb personalitat pròpia i ben definida, i això passava per allunyar-se de la influència del pujolisme. Vaig pronosticar que s'equivocaven, i molt. Com tots sabem molt bé, ells no han aconseguit el seu propòsit i jo, en canvi, i malauradament, tenia més raó que un sant.

L'apropament i  deriva d'ERC cap a un altre front ben diferent mai no va ser comprès ni acceptat per milers i milers de seus votants

Entenia el desig dels capdavanters d'ERC de voler desmarcar-se de la tutela de Convergència, que consideraven que havia acceptat Heribert Barrera. Aquest era el pensament dels homes forts del partit i segurament de bona part dels seus militants, però... pensàvem el mateix els votants i simpatitzants del partit? Jo tenia els meus dubtes, i els resultats posteriors fins a l'hecatombe final m'han confirmat que els ciutadans més propers al partit republicà no anaven en consonància amb el propòsit dels dirigents. I cal no oblidar que, al cap i a la fi, els vots no vénen només dels inscrits en una formació política, sinó també, i sobretot, de la gent que s'hi sent representada. L'apropament i  deriva d'ERC cap a un altre front ben diferent mai no va ser comprès ni acceptat per milers i milers de seus votants. El predomini del pensament esquerrà per damunt del catalanista va malmetre la confiança que molts i molts havien –millor dit, havíem– posat en el partit del president Macià. L'aposta final per Montilla va acabar de defraudar les aspiracions de molts i molts i molts, com hem pogut comprovar.

A l'hora de prendre decisions, els responsables polítics que volen aconseguir els vots dels ciutadans caldria que valoressin molt acuradament si els seus desigs estan en consonància amb el voler dels seus possibles votants, i admetre que cal que sigui la voluntat d'aquests darrers la què prevalgui per damunt de les aspiracions del partit, atès que el partit només pot ser un instrument al servei de la ciutadania.

Crec, sincerament, que fins i tot els més crítics amb els governs de Pujol mai no van desitjar que els homes d'ERC fessin les coses tan difícils a Convergència, que l'arraconessin fins on no calia ni era convenient fer-ho, que li neguessin el pa i la sal com mai no ho havien fet amb els socialistes, als quals van perdonar el fet d'haver-los apartat del govern de la Generalitat. (I penso que això fou molt pitjor que el menyspreu mostrat per Pujol a l'oferiment de col·laboració de Carod.) No sé, doncs, si els militants d'ERC han desitjat eliminar els convergents del panorama polític (bastants, sí), però mai ha estat aquest el propòsit de molta gent simpatitzant, amiga i votant d'ERC. Equivocats o no, aquests només desitjaven que Esquerra fos l'esperó que impulsés els convergents a avançar amb pas més decidit cap al propòsit de tots plegats, la plena sobirania del poble català, que, al cap i a la fi, si bé no semblava que fos el desig dels seus dirigents, sí que ho era i és la voluntat de molts i molts militants i votants de Convergència (potser també d'Unió, malgrat les reticències de Duran i Lleida).

Cal, doncs, que tots els partits catalans admetin –encara que sigui amb molta recança– que, sense el lideratge de Convergència, no ens en podrem sortir

ERC, en altre temps,  va poder aglutinar al seu entorn totes les forces del catalanisme perquè va tenir davant un home carismàtic, l'avi Macià. Aquesta vegada, però, és Jordi Pujol l'home més semblant a aquella figura, i és simptomàtic que la seva actual presa de posició compti tant i tant en aquests moments que cal reconduir totes les forces catalanistes cap a la seva destinació final. No fa pas massa temps que vaig enviar-li, al president (sempre serà tractat com a tal) Pujol un correu electrònic amb aquest contingut: "President, quan podíeu fer-ho, no ho vàreu fer. Ara, que estem mancats d'un líder aglutinador, ja no us és possible. Llàstima." Seria estúpid pensar que el seu actual posicionament tingui res a veure amb el meu retret, però celebro que hagi avançat –i molt– en la direcció convenient, i som molts els que li hem d'agrair. També, el president Mas, ja que, tenir-lo al costat, reforçarà sens dubte el lideratge que li caldrà agafar quan ja tingui del tot clar que, en aquest atzucac, l'única sortida possible és: Adéu, Espanya! (els fets d'aquests darrers dies ho acaben de rematar.)

Cal, doncs, que tots els partits catalans admetin –encara que sigui amb molta recança– que, sense el lideratge de Convergència, no ens en podrem sortir. I que, malgrat els dolgui, facin pinya al seu costat, ja que li faran molta i molta falta. I deixem per a més endavant les diferents preses de posició una vegada aconseguit allò que és primordial. I, si us plau, deixeu d'inventar-vos noves formacions que ens prometen que seran elles les que ens portaran la independència. (Això ho tenen molt més clar els partits de la resta de l'Estat. Ells sí saben deixar de racó les divergències quan han de lluitar per un propòsit comú: no deixar surar Catalunya.)