M'expliquen el perfil del nou ministre de defensa (sic!) i s'espanten amb la trajectòria vital del responsable de la cartera espanyola d'economia i ho reblen amb segons quines frases del president entrant. M'ho escolto i repeteixo els cognoms dels que marxen: Chacón, Salgado, Zapatero... Definitivament, no pot ser pitjor.

Tenim el mal costum de no autocentrar-nos prou i això ens fa caure en alguna anàlisis que per espanyola acaba essent, des de Catalunya estant, espanyolista. Efectivament, potser per un espanyol de Ciudad Real és possible trobar matisos entre socialistes i populars. Per als catalans, però, cap. I quan dic cap és cap. I no és només per la vergonya, la infàmia i l'estafa que que ha significat el Govern Zapatero, que també, sinó perquè els grans desastres per a Catalunya no han tingut un color polític especial però sí un element comú: venien d'Espanya, del seu govern i de les seves institucions.
El full de ruta a casa s'ha de mantenir invariable: treballar per aconseguir una majoria social favorable a un demà de llibertat"
Així que el full de ruta a casa s'ha de mantenir invariable: treballar amb esforç, determinació, seriositat i unitat amb l'objectiu d'aconseguir una majoria social favorable a un demà de llibertat i sobirania per a la nació catalana. Una estació final que ens obliga a avançar per un trajecte d'estadis intermitjos on es toca negociar i aconseguir els màxims beneficis per a la nostra societat en aquest camp reduït que ens planteja l'autonomia espanyola.

Per als desanimats: efectivament continuarà un relació política, econòmica i social injusta amb el govern espanyol. Per als optimistes: no hi ha novetats, ningú no ens regalarà res però, com sempre, el futur és a les nostres mans.

Era més que mai, doncs 'tot està per fer, i tot és possible encara'.