Duran i Lleida ha insistit en la bona feina de Macias. Per un altre cantó Joan Ridao sosté que ha fet "bona feina" a Madrid per continuar com a cap de llista d'ERC. Aquesta és una defensa subjectiva; els fets diuen el contrari. Les dues forces d'obediència catalana a Madrid no han estat a l'alçada en els fets de transcendència històrica com l'aprovació del nou sistema de finançament l'any 2009 o la sentència del Tribunal Constitucional el 2010. Els temes importants han de determinar la valoració d'una legislatura abans que els conjunturals.

Es va començar la legislatura amb gran feblesa amb els resultats de març de 2008. CiU només va obtenir 10 diputats, els mateixos que 4 anys abans, molt lluny dels més de 15 que havia obtingut entre 1986 i 2000. ERC va caure dels 8 diputats a només 3. Els partits catalans (CiU, ERC, IC) van baixar de 20 a 14 diputats, mentre que els partits espanyols (PSC-PSOE, PP) van pujar de 27 a 33 diputats. La força i la feblesa del catalanisme davant l'Estat espanyol es juga en aquesta aritmètica. Tres mesos després de la gran manifestació contra el col·lapse de les infraestructures de desembre de 2007 l'oferta dels partits catalans (programa+candidats) era tant feble que Heribert Barrera va fer una crida a l'abstenció. Experts electorals han calculat en mig milió el nombre d'electors catalanistes que es van abstenir.
Els discursos de Joan Ridao i de Sánchez Llibre en la sessió de l'aprovació de la LOFCA, es van centrar a atacar-se mútuament.
El nou sistema de finançament de la Generalitat era un dels temes fonamentals. L'espoli fiscal del 10% del PIB fa que Catalunya tingui una taxa d'atur que dobla la del País Basc i la taxa mitjana de la zona euro. És el tema que més afecta els treballadors catalans i s'havia d'aprovar a les Corts espanyoles. L'actitud dels partits d'obediència catalana a Madrid ha estat lamentable: en comptes d'anar a l'una davant l'enemic comú, el Govern espanyol, van repetir a Madrid la batussa entre el Govern tripartit i CiU. No hi ha cap altra cosa que li interessi més a l'Estat espanyol que aquesta divisió i no hi ha res que ens afebleixi més com a nació oprimida.

Els discursos de Joan Ridao i de Sánchez Llibre en la sessió de l'aprovació de la LOFCA, es van centrar a atacar-se mútuament. El líder republicà va acabar afirmant: "con este acuerdo de financiación que hoy vamos a cerrar felizmente, vamos a cerrar también de forma satisfactoria una parte de lo que hemos venido llamando la carpeta catalana". L'any següent d'aquest "feliç" acord la Generalitat de Catalunya tenia el dèficit i l'endeutament més gran de la seva història i es trobava al llindar de la fallida. L'acord de 2009 ha forçat les retallades de serveis fonamentals que pateix el poble català, el 2011.
Francesc Cambó va impulsar el moviment de Solidaritat Catalana contra la Llei de Jurisdiccions
La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut aprovat en referèndum pel poble català afecta el reconeixement de Catalunya com a nació i les seves relacions amb l'Estat espanyol. L'alt Tribunal va modificar l'Estatut votat pels nostres ciutadans, vulnerant l'article 152 de la seva constitució. Els diputats dels partits catalans a Madrid no van saber transmetre a la classe política espanyola i a la seva opinió pública la indignació dels nostres conciutadans.

La diferència és clamorosa entre la seva actuació i la dels seus antecessors en moments històrics. Recordem com Francesc Cambó va impulsar el moviment de Solidaritat Catalana contra la Llei de Jurisdiccions o l'Assemblea de Parlamentaris de 1917 després de la inacció del govern espanyol davant las Juntas Militares. Recordem també el nivell i dramatisme dels discursos del Congrés de Diputats al debat de la proposta d'Estatut d'Autonomia de 1918. Francesc Cambó, en nom dels regionalistes, i Marcel·lí Domingo, en nom de republicans i de Largo Caballero, diputat per Barcelona, van anar plegats. Cambó va reclamar una sobirania limitada i Antonio Maura li va respondre el rotund "nunca, nada" a Catalunya. Don Niceto Alcalà Zamora li va etzibar la frase famosa: "No se puede, Sr. Cambó, ser al mismo tiempo el Bolivar de Catalunya i el Bismark de España" . Les sessions van acabar l'endemà amb l'abandó del Congrés de Diputats de tots els diputats catalans, advertint que amb qualsevol altre règim,  la república, el socialisme, i fins i tot el carlisme, Catalunya obtindria l'autonomia.
Macias i Ridao han de deixar pas a persones més implicades en el moviment sobiranista
La sentència del Tribunal Constitucional ha estat l'equivalent del "nunca, nada" d'Antonio Maura de 1918. Aquella doble negativa va portar, aleshores, a la república l'any 1931; aquesta sentència portarà a la independència. Però tant Pere Macias com Joan Ridao han estat incapaços de dramatitzar la situació tal com requeria el cop d'estat constitucional. No podien impedir-lo, però si reproduir el clímax de confrontació democràtica i nacional que el moment històric requeria. Només el poble català va estar a l'alçada de les circumstàncies amb un milió de persones clamant per la independència el 10 de juliol de l'any passat.

Ara el poble català té l'oportunitat de portar a les Corts Espanyoles la indignació per la ignomínia d'un Tribunal que no només no respecta la voluntat del poble català expressada en referèndum, sinó que l'insulta tractant-lo de subespècie. Però Macias i Ridao han de deixar pas a persones més implicades en el moviment sobiranista que ha remogut la consciència del nostre poble amb centenars de milers de persones organitzant i participant a Consultes sobre la independència i al 10-J.