Fa uns quants anys escrivia que em sentia orgullós, com a català, d'una part concreta dels nostres eurodiputats. En aquell moment, Tremosa, Romeva i Junqueras representaven el bo i millor que hom espera dels polítics: coneixement, compromís, formes, fons i una capacitat de treball contrastada dins i fora de les institucions públiques.
Avui que ja sabem de la lamentable pèrdua de Romeva a Estrasburg i Brussel·les i que fa temps que coneixem la feina de Junqueras al Parlament ens podem sentir, encara, del tot orgullosos de comptar -de seguir comptant- amb la figura de Ramon Tremosa defensat els interessos de Catalunya al si dels institucions polítiques europees.
Però sense candidatura unitària hem fet tard i hem perdut, sobretot, una magnífica oportunitat per demostrar el pes específic i el compromís polític d'una part significativa de formacions polítiques catalanes amb el referèndum del 9 de novembre.
Em consta, de primera mà, que Convergència ha estat generosa i disposada a construir una candidatura comuna a Europa que, sense cap excés d'optimisme, hauria significat cinc eurodiputats –cinc!-- per a aquesta llista compartida.
En un moment crucial per al procés polític que vivim sembla poc responsable tornar a confondre l'estructura de partit --que al capdavall és una eina, un mitjà-- amb un fi en si mateix.
La insistència de l'ANC i d'Òmnium per reclamar una candidatura comuna sembla absolutament compartida a la societat"
Perquè el que ens juguem ara no és l'orgull d'un percentatge o el marcar perfil amb aquell ego més o menys inflat sinó en la capacitat de projectar a l'exterior una societat diversa i heterogènia que comparteix l'objectiu comú de facilitar a la societat catalana la màxima expressió del fet democràtic: opinar a través de les urnes per decidir el seu futur.
No es tracta, només, de la insistència de l'ANC i d'Òmnium per reclamar una candidatura comuna posteriorment reconvertida en proposta d'un punt comú compartit per les forces partidàries de la consulta. És que aquesta petició de l'ANC i Òmnium sembla absolutament compartida al si de la societat catalana favorable a que el referèndum tingui lloc el proper 9 de novembre.
Aquests dies hem sabut d'una nova normativa del govern de Nepal que obligarà a cada muntanyenc de les expedicions que volen fer el cim de l'Everest a retornar un mínim de vuit quilos de brossa. La normativa em va fer pensar en la necessitat que tenim els catalans de fer el cim en el procés de la independència i, alhora, de guardar les petites misèries en una bossa ben tancada i oblidar-les al contenidor que pertoqui.
Malgrat aquest entrebanc, però, ens pertoca ser optimistes: afortunadament el sentit d'Estat –la voluntat d'Estat en podríem dir ara- es troba prou arrelada al si de la societat catalana com per no veure's significativament afectada per aquests entrebancs.
Que sigui així, però, no impedeix constatar com, per enèsima vegada, alguns egos individuals massa inflats, vols gallinacis i la voluntat de prioritzar el projecte de partit per sobre del projecte nacional ens fa fer una passa enrere en un moment polític crucial. Un error del que cal prendre nota perquè no es repeteixi ara que plantegem reptes més importants, crucials i decisius per al futur de Catalunya. La societat catalana no ens ho perdonaria.
