Trias ha optat per la resposta elegant. Monago és un exemple clar d'un fet en la política: quan la massa testicular pesa més que la massa cerebral. La fatxenderia del qui no sap que tot això està a punt de fer aigües... El violinista de l'orquestra del Titànic en forma de president populista i ocasional.

Una opció del PP ─ Dilluns 7 de maig. Sopar de la nit del periodisme turístic. Em toca seure a taula davant d'un molt alt i influent dirigent del PP català. Acaba de sortir del congrés del cap de setmana. Per una banda em diu que la seva líder actual "a vegades sobreactua". S'entén perfectament. Però per altra banda també em detalla una estratègia de confrontació frontal entre el govern del PP i el govern de Catalunya iniciat pel propi govern central al crit de "què s'han cregut aquests nacionalistes".

Una prova d'estrès de resultat temerari per un govern central que tampoc tot l'atractiu que era esperat. El "xoc de trens" teoritzat pel PP. Ells tenen el resort de l'Estat mentre que a Catalunya hi ha un malestar difús molt estès. Dimarts arribo a Madrid i comprovo que, de les 528 esmenes de CiU al pressupostos de l'Estat, el Govern no n'acceptarà ni una. Quina cosa no havia passat des dels primers anys de plom de la majoria absoluta filipista dels vuitanta.

De fet, de 3.100 esmenes, el PP n'ha acceptat tres, una de correcció del nom d'un poble i una de mig milió d'euros per vols a Canàries (per compensar que l'aeroport de Girona va aconseguir rebaixar les taxes i els canaris no). El PP encastellat, enrocat, marejat per les onades que entren per proa i popa. Ja veurem qui posa primer el canvi d'agulles. Escenes en pantalla la propera tardor.