És també el gran substitut a Madrid, d'alguna manera, del què va representar per a CiU Miquel Roca i Junyent, tot i que ambdós personatges són diferents, tant personalment com política.

Vaig comprendre la tasca política de Miquel Roca, tot i les grans diferències que vam tenir tots dos, i després he seguit amb atenció la funció de Josep Antoni Duran i Lleida. Com a persona d'origen mallorquí que sóc (en part) entenc molt millor que altres persones la necessitat de tenir polítics com Miquel Roca o Duran i Lleida per a frenar la possibilitat del sorgiment d'un centre-dreta espanyol majoritari a Catalunya.

Cal reconèixer que la figura històrica de Jordi Pujol i del seu partit, i de persones com Miquel Roca, Duran i Lleida (i tot UDC) han impedit que l'esquema espanyol del bipartidisme PP-PSOE a Catalunya fós impossible d'assolir: han fet de mur per a impossibilitar la repetició d'esquemes apareguts a les Illes i el País Valencià. 

Aquesta anàlisi de vegades no es fa i és injust no entendre què ha representat per a Catalunya, fins fa un temps, UDC i Duran. Després de la frustració de l'Estatut i de la irrupció de les noves generacions que no han viscut la transició i no han votat la constitució, s'ha configurat a Catalunya, a dia d'avui, un país diferent. Catalunya ja no té por i no requereix la prudència cap a les institucions creades pels hereus del franquisme i destinades a consolidar definitivament un marc polític espanyol.

Duran ha viscut permanentment en el pont aeri ─i ara ho fa possiblement al TAV─, en un hotel de la capital del regne i, a  Catalunya, quan hi viu, ho fa envoltat d'una elit de la societat catalana que encara manté arrels i tics (fins i tot lingüístics) d'aquelles èpoques en què aquest país era manat pels del Círculo Ecuestre, el Club de Polo i els qui vivien de Diagonal en amunt. 

Duran sempre ha estat acostumat a ser ben vist a Madrid com a suposat representant dels poderosos de Catalunya, tant del poder econòmic com del poder mediàtic. I així ha anat passant els anys, més de 30, ocupant la primera fila de la democràcia cristiana catalana. Així ha continuat fins i tot 7 anys més que el temps que va durar el president Jordi Pujol. I potser Duran encara no s'ha adonat del gran canvi que s'ha dut a terme al país, al seu país, un canvi que ha arribat també a les joventuts del seu propi partit i a molts dels històrics ─els quals voldrien veure Duran fent el clic mental i polític que ha fet el president Pujol.

Jo m'he destacat durant molts anys per ser un defensor de la figura de Duran i Lleida: la seva projecció internacional, la seva capacitat de diàleg amb l'aparell estatal. Però no puc evitar de manifestar que, tant jo com alguns dels seus amics històrics, en aquests moments estem perplexes pel rumb de la seva acció política i de la seva responsabilitat històrica en la transició nacional. 
Tu has de sumar en aquest gran repte de futur, Duran"
Duran és un home molt intel·ligent i estic convençut que no creu pas en la possibilitat de transformació d'Espanya en un estat plural, plurilingüístic i pluricultural. Després de 40 anys de fer-nos cops de cap contra el mur d'Espanya, no sols no els hem convençut sinó que, cada vegada més, els espanyols volen acabar amb la singularitat catalana com ja han fet amb la resta de la nostra nació: el País Valencià i les Illes Balears. Duran: has de ser-ne conscient, no pas responsable però sí conscient. 

Ja no és hora de martingales. El somni europeu està allunyant-se cada dia més i sols queden els estats. Per això mateix, amic Duran, la sortida que ens queda als catalans és ésser com els altres: tenir un estat. Comptem amb la sort que ho fem al segle XXI i això farà evitar molts dels errors i superestructures dels estats dels passats segles XIX i XX. 

En la construcció d'aquest nou estat, Catalunya necessita persones com tu. Si més no, Catalunya necessita que no posis pals a les rodes a un procés democràtic com el dret a decidir. Cal que entenguis, Duran, que l'Estat farà tot el possible per avortar aquest procés i que ens haurem de mantenir ferms i haurem de córrer riscos. Possiblement si puges a l'onada de la història perdràs algun privilegi, però els països en el seu camí cap a l'Estat propi i la consolidació de la nació, es veuen obligats a córrer riscos.

Des de l'apreci i l'amistat, amic Duran, et demano que entenguis el sentit d'aquestes lletres. Perquè la campanya contra la teva persona en amplis sectors del món polític catalanista, sobiranista i de la societat civil pot arribar a un punt de no retorn, i jo crec que encara hi ets a temps i que gaudeixes de la intel·ligència suficient per a entendre allò que vol la gran majoria del nostre país. Tu has de sumar en aquest gran repte de futur.

Espero que entenguis el meu missatge en positiu, perquè possiblement m'he atrevit a dir allò que molta gent pensa, fins i tot gent dels teus entorns i que no s'atreveix a dir-t'ho. Quo vadis, Duran?