La casualitat m'ha portat a llegir durant les darreres setmanes el magnífic llibre de Dominique Lapierre i Larry Collins "Es crema París?". En aquest llibre, els autors ens expliquen que amb els aliats a les portes de la capital francesa, l'alt comandament nazi, per expresses ordres de Hitler, donà l'ordre de destruir la ciutat si aquesta havia de caure en mans de l'enemic. París, sortosament, no fou cremada l'any del seu alliberament, però aquests dies, ha viscut un atac que ha amenaçat les pròpies bases del sistema de convivència i ha encès, de nou, totes les alarmes davant el perill islamista. L'islamisme, com bé sabem, no té miraments de cap classe i fa mal sempre que pot. La nostra obligació és combatre'l, des de tots els àmbits possibles, i perseguir allà on calgui tots els que li fan, d'una o altra forma, el joc. Com amb els nazis, la nostra por i el nostre dubte és la seva victòria i, seguint amb l'exemple anterior, no s'admeten diletantismes i acomodaments de cap classe.

El seu objectiu, com hem dit, és destruir-nos i res els aturarà si no hi posem el remei adequat des d'una perspectiva global, ambiciosa i coordinada"

No sóc cap entusiasta del model polític francès, per ser profundament centralista i jacobí, la qual cosa el converteix, als meus ulls, en poc democràtic i injust, especialment per aquelles comunitats nacionals que han viscut una autèntica i premeditada minorització a instàncies i imatge de la "République". Tampoc sóc, com Hobsbawm i alguns acòlits que té per les nostres terres, un fervent seguidor de la Revolució Francesa i llurs conseqüències, especialment nocives i anorreadores per a moltes nacions sense estat. Malgrat tot, sóc, i em sento, totalment sensible i solidari davant la gran pena que el poble parisenc i francès han viscut amb aquests atemptats que han colpejat el moll de l'os de la seva societat, afectant col·lectius molt diversos i ciutadans de diferents nacionalitats.

Quan ens trobem davant d'aquestes tragèdies, en forma de crims contra la humanitat, l'enorme càrrega psicològica i sentimental no ens pot fer oblidar, en cap cas, que cal una actuació serena i molt ferma per fer front a uns assassins que no perdran mai ocasió de fer-nos mal, a menys que siguin, aquests sí, eliminats de la faç de la terra. L'escriptor francès Baudelaire deia, que la gran virtut del diable era fer-nos creure que no existia. Existeixi aquest personatge o no, el cert és que l'islamisme presenta el món d'una forma perillosament maniquea i nosaltres, els occidentals i la nostra civilització, encarnem tot allò que detesten i menyspreen. El seu objectiu, com hem dit, és destruir-nos i res els aturarà si no hi posem el remei adequat des d'una perspectiva global, ambiciosa i coordinada.

Que la UE no disposi d'una autèntica i efectiva política de seguretat, és un dèficit que avui ja no ens el podem permetre. Potser els atemptats serveixin per fer-nos entendre, que Europa és quelcom més que un mercat comú i que ens cal avançar vers una major integració en matèria de seguretat i defensa. Potser els atemptats, en un altre ordre de coses, serveixin al món sobiranista català per adonar-se que una Catalunya independent haurà de comptar amb unes forces armades i, de passada, assolir ara la tan necessària unitat. La seguretat és un concepte de natura holística i els nostres reptes en aquesta matèria també ho són per als habitants de la resta del vell continent i viceversa.

Lluny de creure que amb els avenços tecnològics les forces armades tendirien a desaparèixer, avui els perills globals, entre els quals l'islamisme, són potser els més evidents i reconeguts, palesen que ens calen nous instruments i noves iniciatives i adhesions per garantir la pau i l'estabilitat que per sobre de l'economia –que també és important-, són la base del sistema democràtic. La llibertat té un preu, i si aquest no el volem pagar ni fer-hi front, haurem d'acceptar com a normal fets tan lamentables i execrables com els succeïts la setmana passada a París. El millor que podem fer, per honorar la memòria de les víctimes i les seves famílies, és combatre en tots els fronts el radicalisme islàmic, no pas l'Islam, i tots aquells que violentament vulguin carregar-se allò que tant ens ha costat construir: la democràcia i l'estat de dret. Posar al mateix nivell, com alguns han aprofitat per fer, les forces de seguretat i els exèrcits europeus, com el francès, amb els terroristes de París no és un error interpretatiu, es tracta d'una immoralitat massa grossa com per no ser tinguda en compte. Els que es juguen la vida per defensar la nostra llibertat no es mereixen aquest escarni i els morts d'avui, d'ahir i potser demà, encara menys.