En un món ideal les institucions són respectades, transparents, útils i, el millor de tot, els ciutadans que decideixen la seva composició les respecten, les coneixen i controlen, i les consideren útils.
Una comissió d'investigació parlamentària no és una sala d'un tribunal, no és un judici, els diputats no actuen com a fiscals ni com a defensors. Una comissió d'investigació fa política, dirimeix si la tasca política en algun àmbit concret s'ha exercit amb correcció, permet aprofundir molt més enllà que una comissió legislativa o les sessions de control parlamentari amb tempos molt limitats.
Una comissió d'investigació no és un espectacle, encara que de ben segur molts dels que vam assistir entre la sorpresa, la decepció, l'astorament i la indignació a la sessió de la Comissió d'Investigació on compareixien Jordi Pujol, Marta Ferrussola i el seu primogènit, vàrem sortir amb la sensació d'haver assistit a un espectacle, lamentable, però al cap i a la fí, un espectacle.
Van ser 9 hores d'intervencions en què no es va respondre gairebé cap de les preguntes que els diputats van formular. S'ha acusat els diputats i diputades de no anar ben preparats, de no estar documentats. No entraré en la major o menor destresa a l'hora de fer preguntes, però és evident que el que sí s'ha de destacar son les no-respostes. Va haver-hi reprimendes, tòpics, prepotència, paternalisme, i l'exhibició d'una forma de vida i d'entendre la política molt allunyada del que ha de respondre als cànons de bones pràctiques en ple segle XXI, del que volem que sigui el Nou País.
Moltes preguntes sense resposta, dubtes que s'han fet encara més grans, esquerdes eixamplades, desconfiances ampliades. Moltes hores de feina, 9 hores de compareixença que sumades a les d'altres comissions d'investigació desemboquen en més preguntes ad infinitum. Si en la Comissió d'Investigació sobre les actuacions bancàries l'interrogatori a Rodrigo Rato va quedar resumit injustament en la imatge d'un diputat mostrant una sandàlia, sense destacar ni les respostes ni les no-respostes, igualment injust és el fet que ahir el compareixent pretengués resumir la mala imatge donada buscant la foto mostrant un CD, el de la presumpta 'gravació completa' de la conversa de La Camarga.
Aquesta fotografia no pot ser en color, ha de ser en blanc i negre, en tons sèpia, esgrogueïda, és el que pertoca a aquesta manera d'entendre la política, n'hem de fer un mal record i un vestigi del passat. La nova imatge és a tot color, clara, ben il·luminada, llegible i completa, i així en cap cas la lectura quedarà circumscrita a una sandàlia i un CD.
