de si encara seria acceptada per la majoria de catalans, el problema previ que presenta és el de la seva plausibilitat. ¿Realment hi ha algú a Espanya amb autoritat disposat a fer-la, aquesta oferta?" i va més enllà "¿tindria cap possibilitat d'èxit sense que des de dins de la seva pròpia formació política, des de les adversàries o des del sistema mediàtic espanyol no en fessin xixina? ¿No seria interpretada com una cessió al "xantatge" secessionista?".

A més a més, per Cardús "el més greu de la idea és que es construeix sobre dos supòsits del tot erronis: l'implícit ètnic i l'implícit mercantilista" i que "la manifestació d'un conflicte no remet directament a la causa de fons. Unes competències sense límits en educació, cultura i llengua no representarien pas donar carta blanca a decisions segregacionistes o a imposicions homogeneïtzadores".

Per altra banda,  afirma "un millor finançament tampoc no resoldria els grans problemes econòmics catalans, que són de caràcter estructural: model productiu, mercat laboral, sistema d'inversions públiques... I, sobretot darrerament, els conflictes ja han estat simplement d'autogovern, amb desenes de lleis recorregudes al TC o sentències favorables d'aquest tribunal sistemàticament incomplertes"

I conclou "tractant-nos com una anomalia, com una singularitat molesta, no se solucionarà res" i "la nostra vinculació a Espanya, en tot cas, hauria de ser lliure, fruit d'una decisió sobirana i no d'una concessió. I tot això queda obviat en la proposta d'aquesta tercera via".