El sociòleg i membre de l'IEC, Salvador Cardús, ha lamentat a un article que els "disbarats a propòsit de la independència de Catalunya" s'han multiplicat, i que caldrà "tenir respostes molt més intel·ligents que les utilitzades fins ara".

A Fan por perquè estan espantats, Cardús hi ha dit que l'adversari, "espantat, agafat a contrapeu" ha optat per "fer por burxant els sectors més fràgils i els més càndids de la societat catalana", una postura que afecta a "la gran xarxa de petites i mitjanes empreses i d'autònoms". "De tan graponers com són ─ha continuat─, poden ajudar-nos a fer la feina més difícil de totes: arribar als espais més impermeables on la nostra ambició de país no és ni coneguda".

Cardús ha celebrat que gràcies als "escarafalls de ministres, presidents autonòmics, tertulians intereconòmics i a alguna pitrera amb galons, ben amplificats pels tradicionals canals espanyolitzadors, ara es parla d'independència fins i tot al basar xinès", llocs on mai abans el catalanisme no havia entrat. "I si hi corre el rumor que enviaran els tancs [...] l'amenaça pot ser el primer pas per portar-los a buscar informació fora de la zona d'ombra on no hem estat capaços d'arribar" ha celebrat.
Que es culpi una Catalunya independent d'una hipotètica fractura que en 30 anys l'autonomisme tampoc no hauria sabut soldar, ratlla la indecència"
Cardús, però, ha lamentat que el més perillós "són els arguments utilitzats aquí mateix": "I per començar, n'hi ha dos als quals convé respondre". L'autor de l'article ha dit que el primer és un raonament "diguem-ne de perdigonada, que fa més soroll que mal": "Em refereixo a la idea sostinguda per Joan Herrera que la independència hauria de tenir un suport del vuitanta per cent".

Sobre aquest argument, Cardús ha instat Herrera a dir "en el cas que la societat catalana estigués efectivament dividida a parts iguals en dues lleialtats nacionals incompatibles, per què aquesta fractura seria un problema amb la independència i no ho és en l'actual situació de dependència". "Que en ple segle XXI es culpi una Catalunya independent d'una hipotètica fractura que, en cas de ser certa -i no ho és-, en trenta anys l'autonomisme tampoc no hauria sabut soldar, ratlla la indecència" ha lamentat.

"Pel que fa a l'altre argument exhibit per Alícia Sánchez-Camacho, té forma de traca amb pólvora mullada. És el del recurs a la "majoria silenciosa". [...] Quan Franco volia menystenir les crítiques d'intel·lectuals [...], a part de vincular-los a conspiracions judeomasòniques [...] solia emparar-se en el suport de la majoria silenciosa. Una majoria muda, sí, silenciada per la por i la ignorància" ha conclòs.