Barcelona · Aquesta és la conclusió a la que arriba el sociòleg Salvador Cardús en l'article "Corresponsals de guerra" publicat a l'Avui. L'autor comença l'escrit amb un contundent "Tots tranquils: l'articlet objecte de tanta atenció de The Economist es desqualifica tot sol, i desqualifica la revista que l'ha publicat". Tot i això, Cardús justifica la polseguera que ha aixecat, afirmant que "mai no agrada que li diguin cacic al teu antic president [...] ni que te'l comparin amb un franquista juràssic". "Però, -afegeix- si tot el que publica The Economist té aquest grau de rigor, que pleguin!".

 

El sociòleg, seguidament, fa referència a les fonts que han col·laborat, de forma "interessadíssima" amb el periodista autor de l'article, per ajudar-lo a "conformar la seva visió distorsionada de la realitat catalana". El primer, Antonio Muñoz Molina, antic director de l'Instituto Cervantes a Nova York, "qui ha tractat de cacic Jordi Pujol", cosa que per Cardús "no ha d'estranyar". "Aquest institut -explica- té per missió invertir ingents quantitats de diners -també de catalans- a favor del prestigi internacional del nacionalisme espanyol". L'autor, seguidament, diu que "potser més trist és que Josep Ramoneda s'hagi afegit a la festa [...] amb consciència o sense" i l'hagin apuntat "al discurs antiautonomista que volia escoltar el dit corresponsal" -de The Economist-.

 

Tot seguit, Cardús recorda casos en els quals Catalunya ha sortit malparada en el tractament dels mitjans internacionals. "Només cal fer memòria de com la premsa alemanya va tractar la presència catalana a Frankfurt", explica, i afegeix que "fins i tot quan la premsa estrangera ha parlat bé de Catalunya, ha estat amb segones. Fa anys, el president Pujol confessava la incomoditat que sentia cada vegada que parlaven bé d'ell, perquè sempre era per destacar-ne la moderació i, per dir-ho així, la lleialtat espanyola".

 

Després de l'anàlisi, l'autor explica les seves conclusions en aquest afer. "En primer lloc, cal entendre que el problema de l'articlet no és de desinformació", diu Cardús, ja que "el periodista que ens ocupa hauria pogut trobar informació més exacte sobre Catalunya a Google que la que va aconseguir amb totes les seves entrevistes 'qualificades'". "Però -afegeix- és que no es tractava d'informar, sinó de comprometre's amb una causa"; el "projecte nacionalista que, per convicció o per interès, ha escollit com a propi". "En segon lloc, l'única reacció raonable és aprofitar l'evident incompetència professional i, per tant, la feblesa del setmanari, per girar la situació a favor nostre", conclou el sociòleg. Per Cardús, doncs, "un país no pot trontollar per un articlet manipulador, però la revista sí que hauria de notar que la relliscada d'enfrontar-se injustament a tot un país li surt cara". Per acabar, l'autor explica que "el cas posa en evidència que ens cal molta més intel·ligència en les nostres relacions amb l'exterior".