"És temps de necrològiques, de semblances periodístiques i d'homenatges ben merescuts" afirma Joan B. Culla i Clarà al seu propi homenatge a Josep Benet des de les pàgines d'El País. I des de Tribuna no podem fer més que afegir-nos-hi reproduint les "tres imatges" que omplen els records de Culla sobre Benet.

La primera és com a advocat -"jove i ja filiforme"-, quan va assumir la defensa de Rosa Santacana, companya del dirigent comunista Joan Comorera repudiat pel Partit, i per la que va aconseguir l'absolució. Primer capítol de dues dècades "de toga mobilitzada" en favor de totes les corrents de l'antifranquisme. La segona és l'històric cartell electoral amb el que el PSUC el va presentar com a presidenciable a la Generalitat el 1980. Repte que va assumir -"sense ser comunista" recorda Culla- per tal de contribuir a la "reconciliació definitiva entre la tradició catòlico-catalanista montserratina, de la que ell mateix procedia, i l'esquerra de matriu marxista". La fusió al cap i a la fi, com molt bé apunta el columnista dels "catalans d'origen i els immigrants arribats al llarg del franquisme" en "un sol poble".

La darrera imatge que evoca Culla és potser la més problemàtica: la seva reunió pública amb Aznar -encara cap de l'oposició- amb l'objectiu d'aquest darrer de "dulcificar la seva imatge al Principat". Benet no va desaprofitar el moment per retreure-li "la guerra lingüística" i fins i tot d'oferir-se com assessor "en algunes matèries sensibles d'ordre històric i identitari".

Oferta que es evident que va quedar en res. I és que els del PP ni tan sols es van molestar en acudir al seu enterrament.