En un article a la Vanguardia Francesc-Marc Álvaro afirma que "La base social del moviment sobiranista català té tota l'empenta i alguns dels defectes d'un corrent cívic de tall emocional, per molt que estigui sustentat en arguments econòmics i socials.
En relació als tres mesos posteriors al 27-S Álvaro assegura que "gràcies a una gestió penosa dels resultats ajustats de les plebiscitàries per part de Junts pel Sí i la CUP, les classes mitjanes –que són el gruix principal i més actiu del sobiranisme– s'han adonat que la independència no serà, en cap cas, una empresa ràpida ni fàcil. Vull pensar que ara tothom és conscient que la revolta dels somriures ha estat només el pròleg amable i admirable d'una transició que exigeix intel·ligència, habilitat i afinat sentit dels temps per part d'aquells que s'han compromès a transformar el clam del carrer (i el 48% de vots) en decisions polítiques".
Álvaro es mostra contundent "La malaltia infantil del sobiranisme ha estat confondre l'imprescindible voluntarisme amb la simplificació" i afegeix "Salvar la investidura pels pèls hauria de provocar una autocrítica rigorosa a CDC, ERC i la CUP així com a l'ANC i Òmnium".
Per a ell "Contra el que diuen alguns, és una evidència que aquest procés ve de baix i respon a un malestar objectivable" i assegura que "Va ser justament a l'inrevés: una part activa del país aixeca l'estelada per deixar de tenir un Estat en contra i el partit polític que ocupa el carrer del mig no té més opció que sintonitzar-hi. Els que no ho van fer i van menystenir aquesta onada s'han esquifit o han desaparegut del Parlament, cas del PSC o d'Unió".
I acaba "La tensió entre la mobilització exemplar dels independentistes i la manca d'hegemonia real del sobiranisme és un dels problemes que –em sembla– quedaran en evidència en aquesta nova etapa del procés i una de les febleses a tenir molt en compte pel Govern Puigdemont. I les hegemonies autèntiques no es construeixen en quatre dies".
