dos mons els protagonistes dels quals, irresponsablement, semblaven acceptar que eren incompatibles, atès el rèdit electoral que en treien"


I afegeix al respecte que "El final d'etapa del pujolisme, després de 23 anys, i la irrupció d'ERC el 2003, relligant esquerra i país, nació i progrés, pàtria i persones, va començar a fer trontollar els esquemes existents. Certa progressia intel·lectual, política i sindical se sentia incòmoda davant el fet nacional, però només davant el català, ja que els altres els donava per descomptat i no els qüestionava. Reduïa la reivindicació nacional a l'àmbit rural i en ridiculitzava els aspectes més carrinclons, alguns dels quals presents encara avui, però existents també a la resta de nacions del món, cap de les quals, però, no era mai objecte de crítica per part seva. Ser català els semblava poca cosa, passat de moda, cursi, incomparable a ser barceloní gairebé de nacionalitat o ciutadà cosmopolita i modern, com si es tractés també de mons irreconciliables. Mentrestant, enrere quedaven el socialisme d'alliberament nacional algerià, la independència del Vietnam i el "patria o muerte" dels cubans i començaven a produir-se noves expressions de socialisme patriòtic a bona part de l'Amèrica Llatina. Aquí, però, feia l'efecte que estàvem condemnats a tenir l'única esquerra apàtrida del món".

A Carod- Rovira el sorprèn, d'altra banda, que "encara es tiri de veta d'arguments tronats i caducats, a més de falsos. Algú que pretengui defensar els interessos de la majoria de la societat ha d'adonar-se que la reivindicació nacional no és cosa de burgesos capitalistes i imperialistes, més que res perquè no disposem de dos milions de ciutadans amb aquest perfil tan precís, disposats a sortir al carrer tants cops com calgui, fins a la victòria final, ara sí. I que enlloc d'Europa no hi ha un altre moviment popular més potent que aquell que, al nostre país, omple carrers i places reclamant la independència nacional, amb gent que parla llengües diverses i té orígens també diversos. Persones de classes mitjanes i capes populars, autònoms, assalariats, gent que vol, pacíficament, construir un país millor, més lliure, més just i més culte. Entre això i la ranciesa predemocràtica rojigualda, de la dreta i l'esquerra històrica espanyola, hi ha un abisme de dimensions oceàniques"



A més a més, ens diu aquest que "alguns donen lliçons de patriotisme a uns que acaben d'arribar a l'escena política, potser perquè, en el fons, els desplau el seu model social i democràtic i els veuen com una mena d'ocupes que els han entrat "a casa", amb una concepció diguem-ne domèstica del fet nacional, com si un país fos el domicili particular d'algú. Intentar estigmatitzar els autodeterministes i excloure'ls de l'univers sobiranista em sembla una mesura errònia i no gens intel·ligent, tant com rebutjar el referèndum durant dos anys, per acabar situant-lo al centre de l'estratègia d'emancipació. Carregar contra algú que va votar sí-sí el 9-N, com Ada Colau, per discrepàncies legítimes en política municipal, em sembla lògic, però quin sentit té fer-ho perquè assisteix, ella i els seus, a una concentració que no era l'aplec del cargol, ni una gala benèfica, sinó clarament independentista?".

I conclou Carod-Rovira "Si el 80% defensa el dret a decidir el futur i ja hi ha un clar 48% que el vol independent, què ens fa més forts: atrinxerar-nos per sota del 50% o aliar-nos amb el 32% restant que vol fer dependre el futur de nosaltres i no de Madrid? Com eixamplarem bases socials i guanyarem adeptes si, d'entrada, ja els fem fora i en rebutgem la possibilitat? L'adversari d'un independentista no pot ser mai un autodeterminista. No és el nostre contrari qui ens reconeix el dret a la llibertat, sinó qui ens nega llibertat i
dret".