Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 10 de de març del 2017 | 11:12
Recull de premsa · Política catalana

Fernàndez: "O construïm una via democràtica a la independència o haurem de construir la via independentista a la democràcia"

En un article a l'Ara  afirma "Afrontem un estat demofòbic, colonitzat per una cultura autoritària i delmat per les elits extractives. Però ja fa temps, com va dir Ibarretxe fa ben poc, que la resposta ja no és a Madrid sinó a les Rambles: autodeterminant-nos".

A continuació el reproduim íntegrament:

V isca la terra i mori el mal govern, el retaule de sociòpates que "ens protegeixen" s'acreix i espanta. Un rere l'altre. Un comissari esperpèntic -Don Pino- que recorre a la seva "poderosa imaginació" per ordir la guerra bruta. Un expresident neuròtic que reclama sense embuts l'estat d'excepció, perquè l'article 155 no és res més que això: la doctrina constitucional espanyolista per legislar l'excepció contra la raó democràtica de la llibertat política catalana. Roïndat mesquina, un exministre de l'Interior banalitza miserablement el dolor de les víctimes i equipara el procés amb el terrorisme. I les guaites d'estat -Zarzalejos, entre d'altres- van anunciant com serà l'escomesa. Tot salpebrat amb els pronunciamientos dels Cebrians de torn, porters de discoteca que recorren a la Guàrdia Civil avisant que, aviat, enyorarem l'autonomia intervinguda que som. Gangsterisme constitucional. Tot molt tradicionalista, seductor i corprenedor: Santiago y cierra España.

Res de nou sota un cel de plom. Res no sabut, si més no. Que la coral de la Inquisició udoli i reclami un cop d'estat -o l'estat de cop, que ve a ser exactament el mateix- entrava en tots els pressupòsits. Afrontem un estat demofòbic, colonitzat per una cultura autoritària i delmat per les elits extractives. Però ja fa temps, com va dir Ibarretxe fa ben poc, que la resposta ja no és a Madrid sinó a les Rambles: autodeterminant-nos. Perquè si, des del minut zero, l'Estat ha renunciat a una sortida política dialogada i ha declinat sempre habilitar un esquema resolutiu democràtic -mirall escocès, mirall quebequès-, responsabilitzar-ne les víctimes resulta kafkià. Per la resta, caldrà afegir que l'Estat fa -pel cap baix- deu anys tard i dècades d'indiferència. Ben mirat, ja fa molt que hem marxat i hem desconnectat: ara del que es tracta és de materialitzar-ho políticament.

Vagi com vagi, tots ens haurem d'explicar. Però, dialèctica de les urnes i la mordassa, qui tindrà més dificultats per fer entendre per què els catalans i les catalanes no tenim dret a la sobirania popular, la justícia social i la democràcia política -com qualsevol altre poble del món- seran ells. I hauran de suar de valent per justificar-ho amb un precepte tan anacrònic, impositiu i dominador com el de la indissoluble unitat d'Espanya. " La unidad de España, Juanito, la unidad de España ", deia un dictador que moria enllitat al sogre d'un corrupte resident a Suïssa.

Més destraler i paradoxal és que, contra la llibertat, invoquin el principi de legalitat i democràcia: per esbotzar precisament el principi de legalitat i democràcia que emana del Parlament de Catalunya. Que neix directament de la legitimitat democràtica que expressa l'anhel majoritari de la societat catalana. Ens volem governar; volen (des)governar-nos. Vet aquí la qüestió. Però a favor del cop d'estat soft que perfilen, per si algú vol recomptar suports, els únics que a Catalunya s'han mobilitzat minoritàriament són grupuscles ultres infestats d'extrema dreta i encantats del que van sentint. Alguna cosa deu voler dir que els únics cofois siguin ells: ho dic per quan arribin els discursos pontífics i salvadors i s'excusin -" Quién bien te quiere te hará llorar "- que, a sobre, ho fan pel nostre bé.

Sota aquest esquema, el que ja no cola és el teorema dels falsos neutrals, la doctrina dels ambigus de calculadora electoral i els que es posen de perfil creient que ja escamparà: pitjor són alguns que tenen la santa barra d'equiparar qui vol posar urnes amb qui les vol rebentar, qui vol obrir debats amb qui vol prohibir-los. En el trencaclosques jurídico-polític del règim i enmig del laberint autonòmico-constitucional, l'estratègia intravenosa de l'Estat és previsible: bloquejar, obturar i pervertir. Ritual habitual dels ionquis del poder, per poder fer el cop d'estat hauran de dir que s'està produint un estranyíssim cop de gent: amb majoria parlamentària, reclamant un referèndum democràtic i rere les mobilitzacions socials més àmplies i persistents des del final de la dictadura. Són les postveritats de la seva mentida, en l'espessa batalla del relat que ordeix l'Estat: estats d'opinió monitoritzats i teledirigits que atiaran la contrainsurgència judicial, la propaganda desinformativa i l'aixeta econòmica. Així serà la guerra de desgast contra la més important desautorització i deslegitimació col·lectiva del règim del 78. Contaminar-ho tot: l'estratègia d'estat reduïda a cridòria i por. Soroll i amenaces. On l'únic antònim és netedat i tranquil·litat, oposant la més estricta de les paciències, la més col·lectiva de les intel·ligències i la més esperançadora de les desobediències, que és obeir-nos a nosaltres mateixos -com a autodefensa democràtica- per poder construir la pròpia llibertat política. Per poder-nos desempallegar, contra bords i lladres, propis i aliens, de les mans que maneguen els fils en un teatre de cartró pedra.

Esclar que mentre tot això passa i La Caixa patrocinarà el Reial Madrid, a la canalla no paren de ploure'ns trompades. Plouen garrots cada cop que demanem per què l'Íbex-35 torna a a guanyar 34.000 milions d'euros enmig de tanta crisi i desigualtat; ens cauen els calbots si preguntem per què el racisme d'estat de la UE vol expulsar un milió d'immigrants, i ens manen callar quan demanem com va ser possible que Millet robés tant. Sovint no sabem on som i com acabarem, però fa temps que reconeixem a distància, cada cop millor, la fetor insuportable del frau en pols amb embolcall de democràcia. I així està el dilema, a vena oberta: o construïm una via democràtica a la independència o haurem de construir la via independentista a la democràcia. En qualsevol dels dos casos, com diria Benet Salellas, perquè els uns i els altres -els que van confondre el país amb una finca, els que sempre han negat la nostra llibertat- treguin les seves corruptes mans del nostre futur.

David Fernàndez

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat