afirma "se'n desprenen algunes reflexions sobre el nostre present". En primer lloc explica Vives "la divisió fonamental que es produeix durant els anys delfranquisme. Per una banda els que, després d'un esforç personal colossal, van ser capaços d'alliberar-se de la necessitat de posar el comptador permanentment a l'any 31, o 36. Vull dir els que van ser capaços de construir un projecte polític, de país, social, basat en allò que el país era en aquell moment, als anys 60, i el que volien que esdevingués. Per una altra banda, els que per posar el comptador a zero necessitaven fer-ho des del signe de la guerra; els que, no importa el bàndol, ja fos en Torcuato Luca de Tena o en Julián Gorkin, necessitaven ancorar-se en el passat per construir un present i un futur que necessàriament estava viciat pel pecat original del ressentiment".

En segon lloc "el llibre posa de manifest que hi ha un punt de trobada decent i possible en la política espanyola, i per extensió catalana: és el de la democràcia social i liberal, el d'un centreesquerra que creu en la justícia social i en l'esforç individual, que creu en la dignitat de la persona, en el respecte a les institucions, en la lliure iniciativa, en la redistribució de la riquesa, en els serveis públics; en la concertació del que és públic amb el món privat".

En tercer "malgrat la bona voluntat de tothom, la dificultat gairebé insuperable per construir una Espanya plurinacional que sigui viable constitucionalment. L'Amat rebel·la que el terme comunitat autònoma té possiblement l'origen en les trobades prèvies i posteriors a Munic, i d'aleshores ençà sabem el que hem avançat".

I conclou "En definitiva, La primavera de Múnich és una invitació a la reflexió sobre el nostre present. Perquè per a mi hi ha un paral·lelisme històric evident entre l'esperança i el fracàs de Munic descrit pel professor Amat i el procés català dels darrers anys. Catalunya ha viscut la seva primavera. El Procés, amb P majúscula, ha estat la primavera catalana. Tanmateix, en aquests moments assistim al que pot ser el final d'aquesta primavera". I acaba amb  "Encara som a temps de fer que la nostra primavera floreixi. Oblidem les velles sigles i fem que persones noves, fresques, amb idees i amb capacitat dirigeixin el país. Seguir el camí actual és trair la primavera catalana en què tants vam creure".