Barcelona · Això és el que afirma Salvador Cardús en un article a l'Avui en el que assegura que a la vista de l'espectacle de la sentència del TC sobre l'Estatut "ja no es pot seguir insistint en la idea absurda que el nostre futur nacional pot estar lligat al de l'Estatut del 2006". El que cal és enterrar l'Estatut: "No és que vulguem assassinar l'Estatut, president Montilla: és que cal enterrar-lo, perquè a hores d'ara ja put". Cardús creu que l'horitzó nacional de Catalunya serà la gran qüestió de l'agenda electoral de la tardor: "ja es poden anar preparant els estrategs electorals de tots els partits i els redactors dels respectius programes, perquè el gran tema a l'agenda electoral de la tardor no serà el balanç de l'acció del tripartit [...], sinó el de l'horitzó nacional de Catalunya". Cardús creu que ha arribat un punt en el qual "la possibilitat d'un encaix satisfactori de Catalunya a Espanya és una gran quimera sostinguda patèticament pels que tenen interessos particulars en el manteniment de l'actual statu quo'. Insistir en el federalisme o en una Espanya plurinacional, a aquestes alçades, és una broma de mal gust". En canvi, "la independència es va convertint en l'alternativa més realista, entre d'altres coses perquè a hores d'ara és l'única possible". De manera que la via del compromís democràtic i patriòtic és cada vegada més clar: "mentre uns van tancant velles portes, els altres hem d'anar-ne obrint de noves, bo i apressant-nos a dibuixar els camins de la nostra emancipació".

Cardús creu que el Parlament de Catalunya s'ha convertit en una ratera per a la política catalana, en el sentit que "el marc jurídic espanyol en què s'ha de moure el nostre Parlament li posa uns barrots que fan impossible que pugui actuar amb la sobirania que els catalans li hem estat atorgant equívocament, en un pla simbòlic que no es corresponia amb el real". El nostre Parlament és "l'expressió de la voluntat nacional del poble català", però "la Constitució espanyola no ens reconeix com a nació -l'Estatut, tampoc- i el Parlament en realitat és una cambra local, una diputació de diputacions, limitada a la gestió dels afers interns, sempre sota la tutela de la veritable -i única- sobirania nacional, que és l'espanyola". No entendre això és "una forma d'autoengany polític".

El sociòleg i periodista celebra la resolució del Parlament però alerta de la inutilitat de la maniobra: "s una batalla a la desesperada i de la qual saben d'entrada que en sortiran derrotats. La previsible resposta del TC al "més gran embat que Catalunya ha fet mai a l'Estat des de la Transició" [...] serà aprovar una sentència tan fulminant com ràpida. Sí: tan ràpida que no serem a temps ni que Espanya arribi a considerar el desafiament català per tal que el TC es declari incompetent o que es discuteixi la reforma de la llei orgànica del tribunal. Els quatre anys sense acord es convertiran en quinze dies d'àmplia majoria per deixar amb un pam de nas el nostre Parlament". Però Cardús creu que hi ha una sortida a la ratera: "la primera porta de sortida és a les Corts espanyoles", però el drama és que, "al Parlament espanyol, ni CiU ni PSC, ni probablement ICV, no estan per fer cap mena de trencadissa. Lluny d'això, la resolució s'ha decidit que es portarà al Senat i al Tribunal Constitucional mateix, que és com dir que ens movem entre buscar el suport d'un cementiri i el d'un escorxador".