Barcelona ·
El sociòleg i periodista Salvador Cardús, en la tercera part de l'article sobre la manifestació de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional publicat a l'Avui, assegura que l'esperit de la protesta ha de ser generós, constructiu i transversal. En primer lloc, cal generositat: "Sí: la generositat que no han tingut els partits
a l'hora de definir una estratègia conjunta per aconseguir la màxima ambició que els catalans els vam confiar a les urnes. Vull dir que la manifestació ha de ser capaç de crear el gran acord que el país necessita en aquests moments difícils. Cal molta generositat, primer, per fer una amplíssima convocatòria entre tots els qui ja participen de la voluntat de ser i de fer una gran nació. Però, després, la generositat és necessària perquè el propòsit és que la crida sigui escoltada, entesa i assumida com a pròpia pels veritables destinataris de la mobilització: els que no hi hauran participat".
Cardús creu que a la manifestació hi han de caber "els que dubten i els convençuts, els que comencen el camí i els que no l'han abandonat mai, els que busquen un horitzó i els que ja són capaços de veure el destí". Encara més, creu que "la manifestació ha de tenir un extraordinària sensibilitat territorial, i això vol dir que no ha de ser només barcelonina. Potser poden ser quatre o cinc de simultànies arreu del país". En definitiva, "una manifestació és un acte de comunicació per dir alguna cosa a algú. En aquest cas, es tractaria d'invitar tot el país a compartir un projecte d'emancipació que, uns per edat o per mala memòria, altres perquè encara no hi eren i molts perquè van confiar en falses promeses, pot molt ben ser que no s'hi hagin sentit mai convidats o no l'hagin pogut sentir com a propi. I les invitacions valen si s'acompanyen amb un gest de braços oberts, de franca generositat".
En segon lloc, l'ànima de la manifestació hauria d'estar guiada per "un pensament i una emoció d'altíssima qualitat i exigència moral". s a dir, "l'ànima de la manifestació ha de ser ideològicament transversal, esclar, i ha de traspuar la nostra tradicional i radical obertura al món. L'emoció ha de ser serena, sense estridències però transparent i clara. Sense impaciències, però amb decisió. La manifestació ha de ser amable, però ha d'exhibir l'orgull que comporta una crida a la dignitat. I ha de traspuar confiança en nosaltres mateixos".
En definitiva, el clima de la manifestació ha d'indicar a qui rebi el missatge que "el moment és greu però que l'esperança és immensa". I, en tercer lloc, "la manifestació ha de fer saber que ens mou un esperit constructiu, compromès, arriscat i coratjós. Cal deixar clar que no es tracta d'allò que els falsos cosmopolites -nacionalistes espanyols amb pell de llop- en dirien una manifestació identitària. La nostra esperança no és només la de ser, sinó la de ser per fer. Volem un país més democràtic, més just, més avançat, més ric, més culte".
Finalment, Cardús afirma el següent: "com que la manifestació no s'ha de sotmetre a les ambigüitats governamentals i polítiques del nedar i guardar la roba, podem deixar-nos d'històries sobre suposats pactes entre Catalunya i Espanya. Espanya mai ha considerat que hagués subscrit cap pacte polític amb la nació catalana. Aquesta va ser la gran confusió -per no fer servir un terme més gruixut- de la Transició i de l'esperit que va ser traït tan bon punt l'acord es va convertir en llei. Tot plegat és més fàcil d'entendre que no sembla i crec que ho podem expressar així: Som una nació, i ara la farem. I qui tingui orelles que escolti el clam arreu del país".
