Barcelona ·
El periodista i historiador Jaume Clotet creu que "no hi ha raons ni polítiques ni partidistes per pensar que la sociovergència sigui un escenari realista". Clotet explica, en un article a Públic, que la història política ens diu que "només veiem aquestes coalicions quan es donen uns factors determinants: en el cas d'una crisi profunda (econòmica, política o militar) o en el cas que les semblances entre els dos grans partits siguin superiors a les que tenen amb els partits petits". s per això que "ens hem de preguntar si Catalunya viu una situació de crisi greu que obligui a un pacte entre dues forces, CiU i PSC, que han estat, són i seran alternatives mútues de govern".
Segons Clotet, "algú podria afirmar que la incertesa de la sentència de l'Estatut genera aquesta crisi", però si tenim en compte que "els dos partits majoritaris van defensar el mateix text estatutari o que tenen plans B similars [...] no sembla que hi hagi cap gran crisi". Segons el periodista, "l'única raó possible seria la situació de crisi econòmica, però és improbable que aquest motiu sigui prou fort per forçar aquesta coalició". A més, si la crisi econòmica no ha forçat un govern PSOE-PP a Madrid, "per què n'hauria de forçar un de CiU-PSC a Catalunya?", es pregunta Clotet. En tot cas, hi ha un altre element contrari a la gran coalició, i és el càlcul partidista dels dos teòrics socis de govern. En el cas de CiU, "si pot aconseguir la presidència de la Generalitat, la tendència natural és condemnar l'adversari a la seva pròpia travessa del desert". Clotet es pregunta: "s imaginable que Artur Mas com a president convidés un socialista (Montilla no, però potser sí Castells) a ser el seu conseller primer?".
Segons el periodista, l'opció de la gran coalició tampoc no hauria de ser desitjable per al PSC, "només s'entendria en clau d'ocupació del poder pel sol fet d'ocupar-lo". Però, creu que hi ha un altra raó que hauria de frenar el PSC d'entrar en un govern amb CiU: "Perduda la Generalitat i fracassada l'estratègia seguida els darrers anys -sobretot l'encaix federalista amb Espanya- i amb una relació poc amable amb el PSOE, segurament els socialistes catalans haurien d'obrir un procés de regeneració política profunda, d'idees però també de persones". I aquest procés, "encaminat a recuperar un model de país i de partit que ara no es visualitza, difícilment es pot fer si alhora es manté un pacte amb qui ha de construir, precisament, l'alternativa al model buscat".
Finalment, es diu que els poders fàctics podrien forçar la coalició en nom de l'estabilitat institucional, però "tenint en compte aquests poders són bàsicament econòmics, que critiquen públicament la gestió socialista de la crisi i que darrerament es prodiguen als actes sectorials de Convergència, hi ha seriosos dubtes que advoquin per un govern sociovergent".