Barcelona · L'últim número de la revista L'Avenç ens permet conèixer una mica més a fons Xavier Folch i Recasens (Burgos, 1938), que ha compaginat al llarg de la seva vida la feina editorial amb una dedicació constant a la política. Folch parla, en una entrevista, de l'actual situació política a Catalunya i afirma que "ha arribat un moment en què jo me n'he cansat. I la conclusió a què arribes és que Espanya no ens convé. Hauríem pogut estar dins d'Espanya amb un tractament d'igual a igual, amb respecte, però si no, què hi fem?". Assegura que ha arribat a la mateixa conclusió a què ha arribat Lluís Llach, "que l'autonomia ha tocat sostre. L'autonomia i el federalisme, perquè siguin viables, hi ha d'haver bona entesa per les dues bandes. Però si l'entesa és desastrosa... A mi m'han acabat els quartos. Només queda una via per explorar: la independència". Adverteix que "no és un camí fàcil" i que per arribar-hi cal convèncer la gran majoria de la població, "però només depèn de nosaltres".

Folch, que durant la presidència de Pasqual Maragall a la Generalitat va ser director de l'Institut Ramon Llull, també fa balanç dels dos governs tripartits i afirma que "no ha estat una etapa engrescadora". Assegura que "a part dels errors que s'han comès, alguns d'ells molt visibles, i del fet que és evident que s'han fet algunes coses molt bé, han pesat tant les discrepàncies, les picabaralles, els desacords, que han donat una imatge de desgovern, que és una de les coses més negatives que hi pot haver". Subratlla que "ara no és que guanyi CiU, és que perdran els altres" i creu que el pitjor és que "això pot alimentar la desafecció cap a la política, i aleshores no hi ha renovació de la política. I quan apareixen nous polítics penses: Què han fet, aquests? D'on vénen? En què han treballat? Són gent que ha estat feinejant a la cuina del seu partit, però que no s'han hagut de guanyar la vida mai. I el problema dels partits és que els ensenyen, sobretot, a obeir". En aquest sentit, diu que el gran actiu que tenia Pasqual Maragall era que, "primer, ell no era obedient, i segon, el que ell valorava de la gent que l'envoltava no era l'obediència. Però aquesta via no ha funcionat".

Pel que fa al president de la Generalitat, José Montilla, afirma que "no diu bestieses, i que no comet grans relliscades", però es pregunta: "En quin moment et pot haver engrescat? En el moment de la reacció davant de la sentència del TC?". Però després ve la manifestació del 10-J i, segons Folch, "una de les coses imperdonables, en tots els partits polítics catalans, però especialment en els dos grans, i sobretot en el PSC, és la gestió que ha fet del gran èxit de la manifestació del 10-J". Creu que aquella manifestació, "ben administrada, hauria pogut donar molt de cara a Madrid, però ha quedat en no res, sobretot per l'actitud dels socialistes catalans a Madrid: ¿com es pot no votar a les Corts la mateixa resolució que s'ha aprovat aquí, i a proposta seva? Això no hi ha ningú que ho pugui entendre". Apunta que "ells han decidit que és millor que no s'enfadi la direcció del PSOE a Madrid. Però, francament! El pitjor no és tant que això pugui portar al votant emprenyat, sinó al no-votant, a l'allunyament de la política". Folch, que és un apassionat del Barça, afirma que "el Barça és l'única cosa que funciona en aquest país", però assenyala que "al Barça hi ha una persona providencial, el Pep Guardiola, que és el personatge públic més intel·ligent del país. Quan s'equivoca, sap rectificar -cosa que no passa mai en la política". s per això que assegura que "si tinguéssim uns quants Guardioles, jo seria molt optimista respecte al futur del país".

Folch repassa en aquesta entrevista la seva trajectòria professional. Parla del seu pas pel Liceu Francès, del qual afirma que "allà hi vivíem un ambient liberal, tolerant i crític, que no tenia res a veure amb el règim de Franco. Era com un oasi enmig del desert". També parla d'Ariel, el seu inici en el món editorial, de Crítica i de la creació l'any 1983 d'Empúries, que posteriorment s'ha integrat en el Grup 62. També explica la seva experiència política, en la primera legislatura del Parlament de Catalunya (1980-84), que va ser diputat del PSUC i president de la Comissió de Cultura, però arran de la crisi del partit i en paral·lel a la creació d'Empúries, va abandonar la seva militància al PSUC. Afirma que "al PSUC, hi vam aprendre una militància crítica. Quan hi vaig entrar, ja s'havia produït la desestalinització i es vivia un moment d'esperança amb Khruixov i amb el PCI de Togliatti". També parla de la seva experiència a l'Institut Ramon Llull i de la consellera de Cultura, Caterina Mieras, de la qual assegura que "va ser una gran decepció".