Joan B. Culla analitza amb rigor el recent congrés de CDC i posa algunes coses al seu lloc. La primera quan recorda que "fa a penes un lustre, hi havia en aquest país molta gent -adversaris, analistes i inclòs allegats- que no donava un cèntim pel futur de Convergència Democràtica de Catalunya". Era l'època de la retirada de Pujol i del primer tripartit. Però "Convergència -o millor dit, la realitat sociopolítica d'un milió de votants que hi ha darrere de les sigles- ha demostrat ser sòlida i ha resistit bastant incòlume aquests cinc anys a l'oposició".
A més "durant el seu 15è congrés, ha semblat superar per fi el dol per la pèrdua del govern català" i "Convergència va assumint que, si continua a l'oposició, es sobre tot per la seva pròpia incapacitat per assolir una majoria parlamentària suficient i sols en segon terme per la dificultat de trobar socis de govern".
En canvi, es lamenta Culla, l'únic resultat visible per molts comentaristes periodístics és l'accentuació de la "deriva sobiranista -aquesta és l'expressió consagrada,- de mimetitzar el discurs d'Esquerra Republicana i deixar-se arrossegar per aquesta al maximalisme en matèria d'autogovern; el qual -conclouen aquests mateixos anàlisis- allunya a Convergència de la centralitat catalanista, és incompatible amb la recuperació del poder i liquida aquella fructífera ambivalència que tan bé va gestionar Jordi Pujol durant dues dècades"
El columnista dóna les "gràcies a Déu" per les hemeroteques i recorda com "els que avui troben a faltar la moderació de Pujol" en el seu moment "l'acusaven de separatista encobert o de genocida lingüístic". I és que -recorda Culla- "també la Convergència de 1984 a 1995 va albergar pulsions i actituds que avui qualificariem de sobiranistes. No fa falta apuntar noms; bastarà recordar els crits de Pujol, president! Catalunya independent! que ressonaven davant l'hotel Majestic cada nit de majoria absoluta" a més que llavors "CiU representava al nacionalisme quasi sense competència, amb una Esquerra domesticada i minúscula". I és que a "la Catalunya de 2008, després las agressions de l'aznarisme, els equívocs de l'Estatut de 2006, després del mareig de les balances fiscals, les crisis en les infrastructures, els boicots i els manifestos, ja no és la de 20 anys enrere". Realment, no es pot dir millor dit.
