El ruc català, lluny de ser un instrument de conscienciació nacional, és “un símbol de pertinença àmpliament compartit” i menystenir-lo és aspirar a “un nacionalisme d’excel·lència exquisida condemnat eternament a la marginalitat més absoluta”. Això és el que, en resum, defensa Salvador Cardús en un article a l’Avui, en el que replica l’article que va publicar Jordi Pujol al Butlletí 55 del Centre d’Estudis Jordi Pujol, en el que assegurava que “això del burro català és absurd”.
Cardús, que es mostra sorprès per l’atenció que dedica Pujol al ruc, no comparteix les paraules de l’expresident, ja que afirma que “el ruc català sempre m’ha semblat un bon exemple de la nostra capacitat de resistir nacionalment gràcies a una sàvia combinació d’humor i ironia, que és el que històricament ha permès a tots els pobles -el jueu, per exemple- resistir en les condicions més difícils”. Segons Cardús, el ruc és “un simple vehicle d’expressió de pertinença diferenciada respecte de les expressions de pertinença espanyola, com l’enganxina del toro o la ‘ñ’”. En aquest sentit, recorda que aquí, “ni el govern de Pujol malgrat els seus acords amb el PP, ni després el tripartit d’esquerres amic de Zapatero, no van aconseguir posar cap distintiu propi a les nostres matrícules i, en canvi, ells sí que ens van imposar la seva E per decret”. Cardús considera que Pujol busca “revolts al ruc” quan no és transcendent allò que “es mou precisament en el pla de la intranscendència”.
Cardús, sorprès per l’article de Pujol, assegura que “no em sé imaginar l’expresident Felipe González escrivint una filípica als espanyols sobre com és d’inadequat utilitzar un toro com a emblema d’espanyolitat, perquè podria ser una mostra d’arrogància, fatxenderia i agressivitat, o de la ‘ñ’ pel seu caràcter excloent en relació a la resta de cultures de l’Estat”. Cardús creu que, en el fons, l’article de Pujol és “l’expressió d’allò que critica: la censura a l’atreviment de plantar cara, en el pla simbòlic, a un adversari al qual, simplement, es vol guanyar en el seu propi terreny i recorrent a l’única arma del feble: l’humor”. Així, doncs, creu que l’article de Pujol “sí que és propi de qui no aspira a la victòria i és displicent amb allò que ha merescut una adhesió espontània àmplia, atributs que ell associa despectivament a l’emblema del ruc”. Cardús afirma que “el ruc no és un instrument de conscienciació ni pretén ser-ho” i que “precisament perquè no exigeix consciència política ni ideològica, ha estat un símbol de pertinença àmpliament compartit”. Sigui com sigui, el sociòleg i periodista creu que el greu és que “aquesta opinió indiqui que només es concep un nacionalisme de cop al pit i presa de consciència dramàtica, és a dir, un nacionalisme d’excel·lència exquisida, condemnat eternament a la marginalitat més absoluta”.
