Barcelona · L'article d'opinió de Salvador Cardús al diari Avui defineix el primer debat parlamentari com una mostra del "perfil més baix imaginable" instal·lat a la política de l'Estat, i la xiulada a l'estadi de Mestalla en la final de la Copa del Rei com la resposta a un "gran malestar polític contra allò que representa l'Estat, sigui el rei, sigui l'himne nacional espanyol".

Un malestar que, segons l'autor, se'n desprèn del "carnaval" que actualment és la política espanyola: "La política espanyola s'ha quedat sense estratègia i tot és tacticisme sense direcció. No hi ha paraules per descriure el desconcert. I la pregunta és: per què els diputats catalans, sense excepció, aguanten impassibles la mascarada? Però, sobretot, per què l'aguanten els partits dits catalanistes? Perquè formen part de la comparsa, potser?".

Salvador Cardús no s'estranya, doncs, que la política catalana "ja no doni més de si" i que apareguin una multitud d'iniciatives que apuntin "cap a la mateixa direcció: la independència de Catalunya". "La darrera, Sobirania i Justícia -ha continuat Cardús- liderada per l'antic conseller de Justícia Agustí Bassols, ha desvetllat una expectació per damunt de tot pronòstic. Efectivament, ara ja no són només alguns joves impetuosos, ni propostes fàcils de qualificar de ressentides, sinó persones con Bassols, coherents, íntegres, madures, la reflexió serena de les quals les porta a la mateixa conclusió: malgrat tots els riscos i dificultats, exhaurides totes les vies d'entesa civilitzada amb Espanya, el camí més creïble, el més directe, el més democràtic per aconseguir la plenitud nacional -que vol dir alhora prosperitat i dignitat- és la independència".

Per a Cardús, és aquesta "implosió de moviments, associacions, fundacions, jornades, congressos la que obligarà a afegir, per molt que els partits actuals s'hi resisteixin, un tercer pla d'anàlisi a la realitat política: el dilema entre unionisme i independentisme. O, per dir-ho d'una manera que té la virtut de posar la frontera fora de casa i no a dins, entre el separatisme espanyol que no ens vol dins l'Estat com a catalans de ple dret i el sobiranisme català que ja ha demostrat a bastament al llarg de la història la seva vocació de cohesió interna i d'obertura al món".

L'aurtor de l'article ha corroborat finalment que, en aquest sentit, els partits catalans s'hauran de posicionar tard o d'hora: "Els partits catalans aviat ens hauran de dir amb qui estan, perquè d'independentista no se'n pot ser només una mica, o a estones, o per a d'aquí cent anys".