Barcelona ·
El punt de vista de l'exdirigent polític Santiago Carrillo ha quedat il·lustrat a un article escrit pel mateix Carrillo a El Siglo. Sota el títol Catalunya és una nació, l'exdirigent comunista explica que "tot i que alguns, no només de la dreta, s'obstinen en negar-ho, Catalunya té el dret de considerar-se una nació".
L'autor de l'article ho argumenta: "Així ho van reconèixer per primera vegada les lleis espanyoles a la Constitució de 1978 en introduir l'existència de nacionalitats i regions al nostre territori. A pesar que la historiografia hagi afirmat el contrari [...] és cert que el problema persisteix fins a dia d'avui i que l'Estat autonòmic és, essencialment, una conseqüència d'aquella realitat".
Santiago Carrillo ha posat com a exemples algunes nacions amb diferents nacionalitats que, finalment, van separar-se: "Una nacionalitat no és més que una nació que, per motius diversos, no ha arribat a construïr-se un Estat. [...] L'imperi austrohúngar va ésser un Estat compost per diverses nacions que van estar juntes durant un temps [...] Txecoslovàquia s'ha dividit en dos: Txèquia i Eslovàquia. El vell imperi rus, en desaparèixer el sistema soviètic, ha vist la seva transformació en Estats d'algunes de les seves nacionalitats".
Però tornant al cas català, Carrillo posa l'accent en l'origen de la carta magna: "Quan [la noció de nacionalitat] va introduïr-se en la Constitució, tots sabiem què estavem fent. Ho sabien els nacionalistes catalans i bascos, ho sabia Suárez i els qui dirigien la UCD, i, per descomptat, socialistes i comunistes". Segons Carrillo, "podia esperar-se" que en aquests darrers anys, "amb els bons resultats de l'Estat autonòmic, aquest tipus de qüestions haguessin aconseguit la més àmplia acceptació", però l'autor de l'article dóna a entendre, tot esmentant antigues declaracions de Fraga, que "en el moment en què es va fer la Constitució no hi havia un consens total", fet que explica la "certa ambigüitat formal" de la carta magna.
"L'Estatut -continua l'exdirigent polític- no és tant sols el que demanen els catalans, sinó que és el text que va aprovar primer la Comissió Constitucional, després el Parlament i per últim el poble de Catalunya. Ha seguit al peu de la lletra el tràmit que l'article 151 de la Constitució prescriu perquè el Rei el promulgui com a Llei Orgànica". Des del seu punt de vista, Carrillo veu que avui dia "la majoria dels catalans se satisfàn" amb una àmplia autonomia, però també afirma que "si des d'institucions com el Tribunal Constitucional es produeix un pronunciament negatiu tot ignorant la veracitat política de la qüestió, en 24 hores podríem passar d'una Catalunya autonomista a una Catalunya independentista".
Les conseqüències de la hipotètica situació les descriu l'autor de manera seguida: "Què passaria? Un Govern responsable a Madrid, què faria? Enviar l'excèrcit? No crec que cap ciutadà amb dos dits de front estigués disposat a cap guerra. Europa i l'ONU forçarien una negociació". L'autor de l'article, finalment, conclou que l'opció "sensata i intel·ligent" és deixar les coses "tal i com les va situar el Congrés dels Diputats i el referèndum català". "L'interès polític de l'Estat espanyol és aquest -diu Carrillo-. I això mateix és el que van decidir els representants de la sobirania popular en el seu moment".
