Barcelona ·
La lectura de l'acord de finançament que ha fet Salvador Cardús al seu article al diari Avui ha defensat una "Espanyolitis aguda" que actualment està patint Catalunya: "La desmesura de la propaganda a favor de l'acord de finançament aconseguit pel govern de Catalunya és el que, a hores d'ara, el fa
més sospitós de no ser ben bé el que diuen que és". "El que realment sorprèn -diu Cardús- és la campanya propagandística. Tant la visible -vull dir, els anuncis, les entrevistes, les paradetes que fan 20.000 simpatitzants socialistes en un matí de diumenge, les declaracions hiperbòliques sobre la significació política de l'acord...-, com la invisible -és a dir, les pressions periodístiques que s'han fet en contra de les expressions de dissidència davant la pretensió d'adhesió unànime als resultats de l'acord-. A què ve tant d'histrionisme?".
Salvador Cardús s'ha respost la pregunta: "La meva opinió és que el PSC ha volgut convertir l'acord de finançament en una gran operació política de reespanyolització de Catalunya"."Es tracta d'imposar -segons l'autor de l'article- una lectura espanyolista de l'acord que esborri la contraposició d'interessos sobre la qual inevitablement s'ha desenvolupat la negociació".
La interpretació de Salvador Cardús sobre la negociació de finançament i el paper del PSC és la següent: "El govern havia hagut de mostrar-se dur amb Madrid, fins i tot posant en qüestió que fos veritat que guanyant Zapatero, hagués guanyat Catalunya. Però, acabada la tensió, al PSC no li convé que perduri la imatge de la contraposició d'interessos, sinó que es restauri la idea de la complementarietat. El PSC ara espanyolitza l'acord, per dir-ho d'alguna manera, fins i tot inventant -en boca de Montilla- la idea d'un Zapatero generós a qui hem d'agrair tanta magnanimitat".
Però l'autor de l'article ha admès en voler perdre "ni un minut més" parlant d'Espanya: "Crec que passem massa estona, a vegades tota l'estona, pendents de si Espanya ens estima o ens abonyega. No és només la política del PSC la que ens espanyolitza gratuïtament i fora de mida, [...] Hi un tipus d'independentistes als quals només els fa moure Espanya. s el cas tan habitual de justificar la independència fent referència gairebé exclusiva a l'espoli fiscal o, ara, a l'esperada sentència del Tribunal Constitucional".
Salvador Cardús ha dit que "aquesta lògica" sembla que esperi que sigui Espanya "la que ens vagi dibuixant el camí de l'emancipació", i per aquest motiu Cardús ha afirmat que "la sentència del Constitucional ens hauria de ser més aviat indiferent": "Primer, perquè des d'una perspectiva nacional espanyola unitarista, el més coherent és que repassin bé l'Estatut, per si en algun punt, algun dia, podia fer una esquerda a la Constitució. Segon, perquè ni que el Constitucional beneís aquest Estatut ribotejat, això no el salvaria pas de les seves enormes limitacions. A veure si encara també acabarem agraint la generositat dels senyors magistrats per haver salvat un Estatut que ja va néixer raquític! I tercer, perquè fins i tot en el millor dels casos, el futur del país no passa exclusivament per aquest instrument. ¿Algú creu que si el Constitucional avala el precepte que el català, a Catalunya, sigui tan obligatori com l'espanyol, tindrem la llengua salvada? ¿I hi ha algú que no s'adoni que el català podria tenir futur malgrat la hipotètica sentència negativa del Constitucional?".
L'autor de l'article ha volgut advertir, finalment, de l' "espanyolitis crònica" que viu Catalunya, generada "bé sigui per acomodació a la deformació, bé sigui per una reacció neuròtica que ens porta a fer-ne el sentit de la nostra vida"."La meva opinió -ha finalitzat Cardús- és que qualsevol projecte d'emancipació nacional que vulgui tenir futur ha d'estar curat de tota mena d'espanyolitis, tant de les inflamacions agudes d'espanyolisme abrandat, com de les inflamacions cròniques espanyolisme resignat o de l'antiespanyolisme visceral".
