Salvador Cardús

El sociòleg i membre de l'IEC, Salvador Cardús, ha alertat a un article publicat a La Vanguardia que en general "tota interpretació [dels resultats electorals] ja és una forma d'apropiació" dels resultats, però en les circumstàncies actuals aquesta "pot acabar en una veritable expropiació". A El sentit d'allò que votem, Cardús ha dit que durant els dies posteriors a la passada convocatòria electoral "s'ha donat una gran batalla interpretativa" a partir de la qual tothom ha intentat "reubicar-se" en el nou mapa.

Més que una revalidació del govern local, la primera clau d'interpretació és l'enfonsament del PSC, en cap cas atribuïble a mèrits de CiU"

"Uns, carregant-se de raons ─ha continuat─, altres emmascarant el fracàs d'unes expectatives no satisfetes o, fins i tot uns tercers, escombrant cap a casa si el resultat de totes les sumes i restes els havia afavorit". En aquest aspecte, l'autor de l'article ha dit que ha estat "veritablement interessant" el debat sobre per què CiU aconseguia el primer lloc del podi electoral català: "Des dels que han considerat que eren expressió del gran suport que té l'exigència de pacte fiscal, fins els que han volgut descobrir una legitimació social de la política de retallades. [...] D'altres, és clar, han considerat el primer lloc de CiU com la consolidació del lideratge de Duran i Lleida".

Cardús ha sentenciat que amb el mateix resultat "es podria afirmar tot el contrari": "D'una banda, caldria recordar que més que una revalidació del govern local, la primera clau d'interpretació és l'enfonsament del PSC, en cap cas atribuïble a mèrits propis de CiU. Tampoc es pot assegurar que l'anunci d'un hipotètic pacte fiscal sigui la raó [...] ja que els més conscienciats de la transcendència d'acabar ─o alleugerir─ amb l'espoli fiscal, són els més convençuts que aquest pacte no va arribarà mai".

És bastant oportunista suggerir que l'increment de CiU és conseqüència del fet que el ciutadà està encantat amb les restriccions pressupostàries"

Cardús ha reblat aquest argument concloent que és "bastant oportunista" suggerir que l'increment de vot de CiU és "conseqüència del fet que el ciutadà està encantat amb les restriccions pressupostàries", i ha sentenciat que si CiU hagués estat capaç "d'oferir algun horitzó al sang, suor i llàgrimes", i si no hagués provocat "tants curtcircuits ideològics i emocionals amb la doble foto Mas-Duran, encara hauria pogut fer un salt més gran".

"Pel que fa al PSC ─ha continuat─ [...] el vot que ha perdut Chacón, ho és per la frustració provocada per Rodríguez Zapatero a l'electorat que més havia confiat en ell? D'aquesta meitat de vot perdut, quant és vot principalment espanyolista i quant és vot del desencant dels sectors catalanistes [...]? La qüestió és si els resultats del PSC avalen encara la vella idea que avui la seva principal raó de ser segueix sent la cohesió entre aquelles dues Catalunyes".

Finalment, i pel que fa al PP, l'autor de l'article ha conclòs que la interpretació "més forçada" és la de la victòria del PP a Espanya. "El PP ─ha dit Cardús─ ha obtingut una majoria absolutísima, com qui diu, sense despentinar: sense grans lideratges, sense grans horitzons [...] només el 32% del cens electoral i un 2% de vots més que el 2008. Una interpretació eufòrica podria arribar a confondre el seu nivell de legitimitat parlamentària. [...] Segons quines lectures es facin sobre els resultats, i sobretot sobre el sentit que li han donat els ciutadans, podria portar a grans fracassos posteriors. Interpretem, però amb prudència".