"La paciència s'acabarà". Així titula el sociòleg Salvador Cardús el seu darrer article a l'Ara, en què analitza fins a "quin punt la idea d'independència sona bé si s'escolta sense prejudicis. No és gens estrany: qui trobaria digne una vida personal sotmesa de manera forçada a la voluntat d'altri? ¿I no és cert que totes les nacions solen celebrar de manera destacada el seu dia de la independència, i ningú no els ho retreu pas?".

En aquest sentit, Cardús explica que les objeccions a l'emancipació les fa "qui té la tutela de qui es vol emancipar", al·legant "perills tan absurds com els de l'isolament, la insolidaritat o el conflicte intern de lleialtats. ¿Que potser la independència de britànics o espanyols els ha condemnat a l'aïllament, la insolidaritat o ha exigit una absoluta cohesió de lleialtats internes? Per què el que és bo per a ells, no ho ha de ser per als altres?", es pregunta.

En aquest sentit, Cardús afirma que "hem entrat en una fase històrica de dramàtica pressió espanyolitzadora de la nació catalana, per veure si perdem definitivament la partida", fins al punt d'arribar a la disjuntiva d'"emancipar-se o desaparèixer". "La majoria de catalans en són ben conscients –diu Cardús- De manera que si en aquests moments alguna cosa posa en risc la pau social del país, ja no és la voluntat d'independència, sinó que la política institucional no tingui el coratge de liderar-la. El país empeny. El perill és que acabi atropellant els que n'haurien de representar la voluntat, els interessos i el seny".