En un article a la Vanguardia titulat "Referèndums i altres meravelles" Ferran Requejo afirma que "La decisió del president Puigdemont de sotmetre's a una votació de confiança ha estat una jugada intel·ligent que permet reflexionar de nou sobre els objectius, aliances i estratègies que li convenen al país.
Paradoxalment, l'anomenat "procés polític" no s'ha reforçat desprès de les eleccions del 27-S malgrat disposar els independentistes d'una majoria absoluta en el Parlament". Una primera dificultat d'un referèndum organitzat des de les institucions catalanes és la seva facticitat. S'entén que es faria abans de qualsevol proclamació de la independència i, per tant, dins del marc de la legalitat espanyola (Constitució i Estatut d'autonomia). La situació formal seria molt semblant a la de la consulta del 9-N del 2014. I aquí es plantegen dues alternatives.
Així, per a Requejo "S'ha perdut temp" tot i que també creu que "el procés no sembla que s'hagi debilitat gaire. Del que es tracta, però, és de guanyar el futur, no de no retrocedir".
Pel que fa a la possibilitat de fer un RUI Requejo fa les següents reflexions:
1) És una idea amb vocació de ser important. Una altra cosa és veure si es una proposta políticament encertada. Certament, referèndums d'independència unilaterals se n'han fet bastants i amb èxit en els darrers anys, especialment en els antics estats socialistes de l'est europeu, els quals han propiciat nous estats independents (els tres estats bàltics, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, etc). Tanmateix, aquest processos no varen produir-se en democràcies liberals consolidades i homologades internacionalment, sinó en estats socialistes no democràtics.
2) En el cas d'estats democràtics parlar de referèndums "unilaterals" porta incorporades dificultats de legitimació. La unilateralitat podria justificar-se a través de les "teories de la secessió de causa justa". En aquest cas, la "causa" seria la manca de reconeixement i d'acomodació política, econòmica i cultural de Catalunya com a realitat nacional diferenciada, així com la reiterada negativa de l'estat a realitzar una consulta pactada similar a les realitzades a Canadà i al Regne Unit. Però a més de les "causes", cal també analitzar les conseqüències pràctiques d'un potencial referèndum unilateral.
3)
Addicionalment hi hauria aspectes polèmics semblants als de la consulta del 9-N. Per exemple, quin cens ? (registre de catalans a l'estranger, edat de vot, residents no ciutadans), quina Junta electoral ? (un òrgan inexistent en no haver-se encara (!) aprovat una llei electoral pròpia), els funcionaris jugarien algun paper o es tornaria als "voluntaris"?, etc. Resulta fàcil desautoritzar el procediment si no hi ha garanties formals incontestables. Son aspectes que es podrien regular, però tot indica que de forma precària.
I conclou amb contundència "El moment actual invita a reprendre lògiques més fructíferes que la mostrada pels independentistes en els darrers nou mesos. Em refereixo a reprendre amb una clara voluntat d'ampliació social el full de ruta basat en els informes del CATN: internacionalització, estructures d'estat, obertura d'un procés constituent de caràcter civil tot refent el consens dels partits, preparació de les lleis de transitorietat jurídica i del procés constituent per part del govern, disposició sempre oberta a un (molt improbable) referèndum acordat amb l'estat i, arribat el moment, procedir a una proclamació de la independència i a un referèndum sota empara internacional després de l'inevitable enfrontament institucional amb l'estat. Si us plau, no perdem més el temps amb propostes casolanes de curta volada ! .
