Així "sobre la necessitat del candidat d'aparèixer com a expressió de la voluntat política majoritària dels espanyols" Cardús afirma "que amb un 22% dels vots i un 25,7% dels diputats obtinguts pel PSOE el 20-D, si alguna cosa no té i necessita sobredimensionar Sánchez és la capacitat de representar una voluntat majoritària dels espanyols. Fins i tot sumant-hi Ciutadans i Coalició Canària, tot just arriben al 36,3% de vots i el 37,4% de diputats. Certament, a Sánchez se li ha de reconèixer una gran capacitat d'autoconvenciment per construir el discurs polític propi d'una victòria electoral a partir dels pitjors resultats que mai hagi obtingut el seu partit. Una lògica, per cert, que ni el PSOE ni cap altra força política espanyola han aplicat als resultats catalans, on Junts pel Sí tot sol va obtenir el 39,6% de vots i el 46% dels diputats, encara per sobre de l'aconseguit amb l'acord de Sánchez i Rivera".

Pel que fa al "problema català" explica que  la promesa de Sánchez  de "bastir ponts amb Catalunya, davant de tanta trinxera", té tres febleses, una de retòrica, una de fàctica i una altra per omissió. La retòrica és que la idea del pont ja suggereix, per ella mateixa, la separació de dues realitats distintes. Sí, també l'independentisme vol bastir ponts amb Espanya, justament perquè el que ara hi ha són vies úniques de supeditació d'un territori no reconegut com a nació als poders capriciosos de l'Estat. La feblesa fàctica és que si per bastir ponts es fa una aliança amb Ciutadans, nascut per exacerbar –amb èxit– el vot unionista a Catalunya, la credibilitat de l'empresa a aquesta banda del pont és escassa. La feblesa per omissió és l'oblit de la promesa federalista, que era l'última baula de la salvació socialista a Catalunya".

I afegeix al respecte que "Pensar que un dels ponts a bastir és el compliment dels 23 punts que Artur Mas va presentar a Rajoy és un greu anacronisme polític. Els 23 punts no són un pont de futur, sinó un memorial de greuges que ve del passat, la resolució del qual només ens deixaria en el punt de partida, i en cap cas en el d'ar­ribada. Els 23 punts són un deute, una obligació, no una concessió generosa. Vet aquí l'error de sempre i que ens ha portat on som: confondre justícia amb condescendència, i tractar els catalans com a súbdits".

I finalment analitza les referències que aquest fa sobre la possibilitat de celebrar un referèndum a Catalunya del que diu Cardús "el clímax de la confusió de Sánchez es produeix quan se li parla d'un hipotètic referèndum a Catalunya. Són tres frases seguides per a la història de la inconsis­tència: "Nosaltres volem que els catalans votin un acord, no una ruptura. Aquells que defen- sen el dret a decidir estan defensant una reforma constitucional. Obrim aquesta reforma i aboquem les nostres energies a crear un acord, no a traslladar el problema i la decisió als catalans". Així, per a aquest "Sánchez deixa votar, però només en un sentit. Després, redueix la reivindicació del dret a decidir a allò que els catalans ja tenen: votar en cas d'una reforma constitucional. I, finalment, torna a retirar la capacitat de decisió dels catalans, oferint-los directament la solució i estalviant-los el pro­blema".

I conclou Cardús "Pedro Sánchez significa la repetició exacta del model Rodríguez Zapatero, aquell que va substituir el programa polític pel tarannà –el famós "talante"– personal. Pot funcionar. Fins que els espanyols tornin a somiar, però amb un altre lideratge fort i autoritari".