L'exconseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, ha dit a un article que el problema a Catalunya "sempre ha estat [...] en les condicions de la negociació".

"El context de les negociacions Estat-Generalitat [...] és absolutament desigual. És, per dir-ho clar, colonial. Hi ha una part que disposa de tot el poder decisori, somriu displicent i reparteix algun afalac" ha dit. En aquest aspecte, Tresserras ha assegurat que "si volem un dia pactar amb Espanya en condicions d'igualtat (la veritable bilateralitat) a Catalunya li convé, primer, marxar".
Els que són independents i disposen d'estat no solen renunciar-hi. No hi renunciem nosaltres a priori, doncs"
"Marxar no tant per dir "adéu" ─ha continuat─, sinó per dir "fins ara", " hasta luego ", "ja ens veurem". Per poder negociar i pactar en condicions d'igualtat; i poder, així, defensar amb plena capacitat els drets i els interessos del conjunt de la població catalana". A Emancipació, l'autor de l'article ha denunciat que les polítiques generals de l'Estat "no consideren mai prioritaris els problemes de la gent treballadora, emprenedora o necessitada del nostre país" i que mentrestant el govern català "no disposa dels instruments imprescindibles per fer-hi front".

"La qüestió és: ¿s'exerceix la representació política de les classes populars de Catalunya, amb totes les conseqüències, o simplement es gestiona una franquícia electoral tunejada amb una C? ¿No és més fàcil imaginar un pacte equilibrat i just si tu pots actuar de bon començament amb independència absoluta, sense subordinacions prèvies?" s'ha preguntat. "Per això els que són independents i disposen d'estat no solen renunciar-hi. No hi renunciem nosaltres a priori, doncs" ha dit Tresserras.

"No vull el xoc de trens ─ha conclòs Joan Manuel Tresserras─. Vull que el tren català de la revolució democràtica no s'hagi d'aturar ni faci marxa enrere, davant l'amenaça d'un Estat que ens nega i limita llibertats elementals. [...] Una Catalunya políticament forta és també la millor defensa dels seus interessos. Ser català és un dret, no una obligació. La ciutadania, amb els seus drets i deures, és compartida; la mateixa per a tothom".