Barcelona · I no m'agrada que s'utilitzi la causa superior -la independència, en aquest cas- per eludir el judici sobre la pròpia gestió, amagant-se en una llista calaix de sastre. Sempre m'han incomodat les unitats incontestables, sempre he sospitat del discurs que la unió fa la força. Per compartir un gran objectiu no cal que ningú hagi de renunciar a la seva singularitat, ni servir de coartada de l'altre, ni incloure en el seu programa coses que no ha defensat mai."

Per guanyar la independència s'han de sumar vots, molts vots, perquè el vot i la paraula són les úniques armes de què es disposa perquè la negociació amb Espanya i amb Europa s'imposi com a inevitable"

Tot i no agradar-li una llista única el periosita també hi veu avantatges : " En tot cas, un argument juga a favor dels partidaris de la llista unitària: el sol fet d'anunciar-la ha despertat la irritació del govern espanyol, que donava el tema de la independència per amortitzat. I ha començat el carrusel de les amenaces, sobretot per part de Margallo. No deixa de ser curiós -potser un acte fallit- que l'ariet de la batalla ideològica contra l'independentisme sigui el ministre d'Afers Estrangers." i també "La llista i la sobreactuació verbal en relació a ella poden fer pujar, com a resposta, el to dels partits espanyols i dels unionistes confessos, i portar la campanya al terreny de la confrontació simple: independència sí, independència no. És a dir, forçar el caràcter plebiscitari de la convocatòria."

Finalment, Ramoneda posa en dubte que es pugui donar una proclamació unilateral d'independència "Però prometre la proclamació de la independència és garantia de frustració. Es proclamaria i tot seguiria igual. ¿O és que es pot pensar seriosament que es compta amb alguna capacitat de coerció i coacció per imposar la decisió presa?".