L’escriptor Toni Strubell explica en un article publicat a l’Avui titulat “Igualtat? Quina igualtat”, perquè els espanyols i els catalans no som iguals. L’autor no comparteix l’opinió del popular Ángel Acebes segons la qual l’Estatut, fins i tot retallat, és un L’escriptor Toni Strubell explica en un article publicat a l’Avui titulat “Igualtat? Quina igualtat”, perquè els espanyols i els catalans no som iguals. L’autor no comparteix l’opinió del popular Ángel Acebes segons la qual l’Estatut, fins i tot retallat, és un “atemptat a la igualtat de tots”, perquè aquesta asseveració semblaria “pressuposar que ara sí que hi ha igualtat entre catalans i espanyols”. Això, segons Strubell, és “una rotunda fallàcia” i ho argumenta amb un seguit d’exemples: “un català no té dret a tenir seleccions nacionals oficials pròpies, com voldria, ni pot muntar un referèndum per decidir quin futur vol. Diàriament els del PP ens demostren, recollint firmes, que els espanyols sí que se senten amb dret a decidir el futur, i no sols el seu, sinó el nostre”; “un català ha de viure en un Estat on l’agressivitat verbal i mediàtica contra seu és lliurement cultivada sense que es creï, però, cap comissió parlamentària per investigar-ne les causes ni molt menys per eradicar-la”; “un català és un ciutadà que ha de veure com una proporció insòlita del seu PIB se l’emporta un Estat on generalment és tingut com a “garrepa”, sense que ningú no en faci públics els comptes”; “un català és una persona que no pot veure emprada, normalment, la seva llengua ni al Parlament de l’Estat, ni a l’Europeu, ni al cine. En canvi, un murcià o un madrileny sí que hi poden veure emprada diàriament la seva”. Tots aquest fenòmens demostren, segons Strubell, que al contrari dels espanyols, els catalans “som ciutadans jurídicament coixos, culturalment privats, políticament impotents i emotivament confosos”. Per això, molts catalans estan deprimits. Però per canviar les coses, cal “bellugar-se” i una bona ocasió per fer-ho és demà a la manifestació que hi ha convocada a Barcelona: “cal anar-hi per dir que som una nació. Mentre els espanyols puguin decidir-ho, i els catalans no, ningú no podrà afirmar que hi ha igualtat”.
