El periodista Manuel Cuyàs creu que més enllà de reflexionar sobre la preocupant abstenció del passat diumenge, cal també plantejar-se el futur de Catalunya sense complexos ni censures ni ambigüitats. Per això, en un article al diari El Punt, proposa la convocatòria d’un congrés El periodista Manuel Cuyàs creu que més enllà de reflexionar sobre la preocupant abstenció del passat diumenge, cal també plantejar-se el futur de Catalunya sense complexos ni censures ni ambigüitats. Per això, en un article al diari El Punt, proposa la convocatòria d’un congrés de la nació catalana, que podria organitzar i liderar Òmnium Cultural, entitat presidida per Jordi Porta. Cuyàs creu que és un bon moment per ajuntar els intel·lectuals catalans de prestigi que s’han manifestat a favor del vot negatiu a l’Estatut amb economistes, juristes i professionals diversos per debatre sobre el futur del país: “Diguem d’una vegada el que cadascú vol i pretén. Independència? Independència. Federalisme? Federalisme. Autonomia? Autonomia. Res de tot això? Valorem i discutim els avantatges i inconvenients de totes les opcions sense que ningú s’hagi de sentir dir el nom del porc per defensar posicions contràries i calculem si hi ha prou massa crítica per aconseguir les quimeres, si és que són quimeres. Els objectius del nacionalisme espanyol de dreta o esquerra estan clars. El del nacionalisme català o del catalanisme, no. Davant la confusió, els partits van desorientats i l’electorat s’absté”. Per això, considera que “convindria un congrés de la política o la nació catalana com hi va haver fa anys el de cultura”. Un congrés “amb moltes veus sorgides de la col·laboració de fundacions polítiques i també, sobretot, d’entitats cíviques, universitàries, socials”, que podria organitzar Òmnium Cultural: “la diversitat dels seus prop de quinze mil socis afavoriria que Òmnium liderés la convocatòria reflexiva sobre el present i el futur del país”. Segons Cuyàs, després de la celebració del referèndum de l’Estatut cal saber diverses coses, com ara: “per quin motiu tanta gent va deixar l’urna plantada”; “què ho fa que un gran gruix demogràfic estigui avorrit de la política i dels polítics i no s’hagi contagiat de l’entusiasme que la llei fonamental d’un país ha d’encomanar”; “com es pot recuperar el prestigi que Catalunya ha perdut o li han fet perdre des de dins i des de fora, per mèrits propis i per demèrits aliens”; o “com ens ho hem de fer perquè Catalunya i els catalans, després de tants centenars d’anys d’existència, siguin coneguts a Europa i al món nets dels quatre tòpics eterns i de les informacions sempre tergiversades”. Potser en un congrés de la nació catalana es podrien trobar respostes a totes aquestes qüestions que planteja Manuel Cuyàs.
