Barcelona ·
"¿Algú em pot explicar què és això de la identitat?" pregunta un destacat dirigent polític a l'article d'opinió de Ferran Mascarell publicat al diari Avui. I l'autor troba la resposta a una sala de cinema: Gran Torino. "La darrera pel·lícula de Clint Eastwood -diu l'historiador Ferran Mascarell- penetra en la qüestió de la identitat dels individus i de les comunitats humanes.
Parla de ciutadans que no tenen cap sentit de pertinència, que són d'enlloc, desafectes, indiferents, desconfiats, desesperats, desarrelats, socialment impotents, emprenyats. Eastwood parla d'identitat i parla d'Amèrica. Podria parlar de Catalunya, d'Espanya, d'Europa o de qualsevol altre indret del món". Mascarell continua amb la qüestió de la identitat i nega que aquesta sigui únicament característica del panorama català: "No és una obsessió genuïna dels catalans, no és una malaltia pròpia de la catalanitat, no és una monomania de nacions pròleg com Catalunya, no és una patologia de les nacions que no aconsegueixen que l'Estat els resulti pertinent".
Defineix, doncs, la identitat com "la qüestió central del nostre temps". "Barack Obama -diu l'historiador- va guanyar la presidència preguntant al seus compatriotes quins són els valors essencials que, com a americans, tenen en comú". I d'aquest exemple n'extreu la mateixa definició d'identitat: "La identitat té a veure amb les coses en comú, les coses compartides, les memòries col·lectives, els pactes de convivència, el valor dels costums, el respecte per la norma, la voluntat de bastir el futur, la deferència envers les altres identitats, l'acceptació de la llibertat de cada individu".
En el pla polític, Mascarell continua definint el concepte identitat: "La identitat té a veure amb el que som, el que volem ser, el respecte que tenim pels altres, quin país volem construir, quins valors compartim. Sense identitat no hi ha subjectes, no hi ha ciutadans, no hi ha sentit de comunitat i encara menys sentit de nació. Sense identitat, les polítiques públiques de proximitat i de cohesió són banal retòrica". Però d'aquest àmbit, l'autor de l'article afirma que la política catalana "ha passat més d'un quart de segle equivocant-se" respecte la identitat.
Segons Mascarell, "els uns van posar l'accent en una idea d'identitat tancada i romàntica, més d'exclusió que no pas d'integració, i els altres van ser incapaços de fer altra cosa que amagar el cap sota l'ala, deixar-se arrabassar el camp de la identitat i finalment ignorar-la". El resultat d'aquest panorama és obvi per l'autor: "Els ciutadans, la gent de carn i ossos, no acaba de saber on viu, no comparteix cap imaginari, no té clares quines són les regles del joc, no entén cap on va col·lectivament. Per això la gent es percep, encara més ara en temps de crisi global, socialment dislocada, fràgil i incerta".
Aquesta "incomoditat social" que descriu l'historiador està fomentada en "la feblesa dels lligams d'identitat" que comparteixen els catalans d'abans i els d'ara. I Mascarell acaba describint les premisses necessàries per construir i reforçar una identitat catalana ferma: "Memòria compartida, contracte cívic i projecte comú són els principals nutrients de la identitat. I d'això va el catalanisme. De com construir una memòria plural, no unívoca, no dogmàtica, múltiple. De com afrontar el repte de la memòria múltiple i fragmentada que implica el món global. De com establir un nou contracte social que permeti compartir valors i democratitzar els coneixements de què disposem. De com es produeix convivència, progrés i llibertat. De com organitzem un sòlid projecte comú de futur".
