Salvador Cardús reflexiona des del diari Avui sobre els motius i els efectes de l’exitosa manifestació que va convocar la Plataforma pel Dret de Decidir el passat 18 de febrer a Barcelona. Cardús afirma que la marxa va ser “un gran èxit” tenint en compte les circumstànc Salvador Cardús reflexiona des del diari Avui sobre els motius i els efectes de l’exitosa manifestació que va convocar la Plataforma pel Dret de Decidir el passat 18 de febrer a Barcelona. Cardús afirma que la marxa va ser “un gran èxit” tenint en compte les circumstàncies en què es va celebrar: “perquè no tenia un suport polític unitari”; “perquè era vista amb recel pels mitjans de comunicació majoritaris”; i “perquè en participar-hi un partit i no tots, les associacions cíviques que es deuen a una massa social diversa, sovint les més importants –com Òmnium-, no hi van poder donar suport públic”. El sociòleg i periodista reconeix que es va equivocar quan fa ara un mes va advertir “del perill de fer el ridícul”. Assegura, en aquest article titulat ‘I si ens diem la veritat?’, que és cert que la gent es va manifestar per demostrar el seu mal estar per com s’està duent a terme el procés de negociació de l’Estatut, però que ens equivocaríem si només féssim aquesta lectura, ja que: “molta gent va sortir al carrer a esbravar-se, sí, però l’endemà, la poca premsa amb complicitat nacional, la que tractava amb dignitat la manifestació, es va vendre tan poc com sempre. Vet aquí la solidesa i la durada de la nostra exigència de dignitat!”. Cardús diu que la manifestació s’ha d’afegir al cúmul de despropòsits que ha representat el procés de reforma estatutària: “vull dir que la convocatòria ha fet tard, que ha arribat a misses dites, i que el més substancial –i irònic- és que encara ha complicat més les coses, fins i tot a ERC”. Cardús assegura que passat “el malson de l’Estatut”, algú ens haurà de fer obrir els ulls: “algú ens haurà de dir que no, que no tenim el dret a decidir i que no som una nació. Algú ens haurà de dir que s’és una nació i es té el dret a decidir el dia que aquesta és l’opció democràtica majoritària del país i quan es té un Parlament disposat a fer el pas cap a la sobirania. Que la dignitat nacional es guanya no només, però sobretot, a les urnes”. I ens haurem d’adonar que ens han enganyat: “cal que sapiguem que si alguns partits ens van demanar el vot fent-nos creure que teníem el dret a decidir, i que ara seríem nació, la dura realitat ha demostrat que ens van enganyar i que ens vam deixar enganyar. No es té el dret a decidir quan es va a Madrid amb feblesa i se’n torna dient: “Mira, això és el que hi ha”. I, afegeix: “cal que algú expliqui que no s’aconsegueix el dret a decidir ni amb una manifestació d’èxit ni amb deu mobilitzacions sonades, com no s’atura una guerra picant cassoles de nit, ni que sigui bo que es facin. Vull dir que seria el principi del final que la reivindicació nacional quedés reduïda a una mena de cultura d’ONG antisistema. I si no ens la vol dir ningú de qui la sap, la veritat, ens l’haurem de dir nosaltres mateixos. La lucidesa porta al desengany, però assenyala l’únic camí possible”.