Barcelona ·
Aquesta és l'aposta que fa Salvador Cardús per tal de respondre als previsibles cops que suposaran el nou finançament i la sentència del TC de l'Estatut, a l'article Contra la victimització'. Com que la manca de sentit d'estat de la classe política farà que la reacció dels partits no sigui unitària, diu Cardús, la societat civil serà la que haurà d'agafar aquesta responsabilitat. Segons l'autor, però, cal evitar el victimisme, "no respondre directament a la provocació, perdre-hi poc temps, i passar directament a una fase propositiva, més ofensiva que defensiva. La idea seria que, com en el cas del restaurant que no té gasosa, no anéssim a demanar el llibre de reclamacions, sinó que en marxéssim".
Cardús comença explicant que
"és lògic que els catalans més políticament combatius" es preguntin com caldrà actuar en pocs mesos, pel finançament i l'Estatut.
"Com que es veu a venir -afegeix-
que els partits polítics del nostre Parlament no reaccionaran posant-se d'acord com ho farien els que tenen veritables interessos d'Estat -per la senzilla raó que d'això no en tenen-, la societat civil que es considera compromesa amb el futur nacional del país sent que la responsabilitat d'una resposta visible, unitària i contundent li cau damunt de les espatlles".
El sociòleg explica que és fàcil preveure com acabaran aquests dos afers:
"el finançament a què aspiràvem és impossible sense un model de concert econòmic. I la nació de l'Estatut no cap en l'actual Constitució". En aquests sentit, Cardús creu que
"si l'Estat fos espavilat, ens posaria difícil tenir una reacció irada. Han dit que prometien 1.200 milions pel finançament el 2009, i podrien donar-ne el doble, 2.400. Una gran victòria negociadora? Si fins i tot la Cambra de Comerç, amb actitud moderada, ha calculat que ens toquen 3.500 pel cap baix, ja veieu quin haurà estat el negoci. I pel que fa a la sentència del Tribunal Constitucional, en aquesta hipòtesi de la intel·ligència d'Estat, sense tocar cap article i a base d'interpretacions també podrien deixar l'Estatut plomat. No es podria demanar cap nou referèndum i de passada la dignitat nacional catalana quedaria ben escalivada. El resultat seria pèssim, però la previsible divisió partidista en funció dels interessos electorals desmobilitzaria el corrent central de la societat, ofegada per la confusió de missatges radicalment contradictoris, que anirien des dels que anunciarien una gran victòria negociadora fins als que denunciarien un estrepitós fracàs polític".
Però, per l'autor, no hi ha gaires possibilitats que això passi ja que els "
rendiments electorals dels partits que gestionen l'Estat els obliguen a ser graponers en les formes. Mireu, ara mateix, com per complaure el nacionalisme espanyol que s'alimenta de la por als independentistes bascos i catalans, amb el no reconeixement de la independència de Kosovo i la retirada de tropes, el PSOE han preferit tenir un conflicte diplomàtic internacional i irritar Obama".
Davant aquest anàlisi, doncs, Cardús opina que "
el veritable desafiament que tenim és el de no reaccionar tal com li convé a l'Estat. Efectivament, Espanya ens coneix bé i sap que som capaços de victimitzar-nos i, trenta-sis hores després -en la hipòtesi que la gran manifestació sigui un dissabte a la tarda-, tornar a la feina com si res. Vull dir que la resposta esperada, la que emocionalment pot mobilitzar més catalans, és la de sentir-nos víctimes de l'enèsima agressió. El drama, però, és que en la consciència de víctima no hi sol haver cap resposta positiva per sortir-ne: alimenta el ressentiment i la frustració", conclou l'autor.
s per això que Cardús recomana a les "
organitzacions que ara es comencen a moure per estar preparades per a la resposta catalana'" que reflexionin "
molt seriosament sobre les conseqüències no previstes d'una victimització fàcil. Caldria fugir -continua Cardús-
de la consigna cap agressió sense resposta', que sempre sol acabar amb doble ració d'agressió. En definitiva: la reacció més intel·ligent seria no respondre directament a la provocació, perdre-hi poc temps, i passar directament a una fase propositiva, més ofensiva que defensiva. La idea seria que, com en el cas del restaurant que no té gasosa, no anéssim a demanar el llibre de reclamacions, sinó que en marxéssim. s clar: assenyalant la porta de sortida i havent decidit on anirem a sopar".
