En un article a la Vanguardia el periodista i escriptor, Francesc-Marc Álvaro afirma respecte l´ANC que " les pugnes entre bàndols han traslladat a l'opinió pública la idea que la màgia s'ha esgotat. L'ANC no ha pogut esquivar alguns dels mals i dels tics que afecten els partits i, avui, és encara una eina important però amb menys atractiu i menys autoritat que fa un temps".
Tot i això, destaca Álvaro "tres coses que l'ANC ha fet de manera excel·lent i que l'han convertit en un actor social i polític de primer ordre":
1) articular arreu del país milers de persones que –des de sempre o des de fa poc– consideren que Catalunya ha de ser un Estat independent.
2) mobilitzar de manera pacífica, exemplar i transversal una part important i molt dinàmica de la societat, especialment en diverses manifestacions multitudinàries de l'Onze de Setembre i en la celebració exitosa del 9-N.
3) projectar al món –al costat d'Òmnium Cultural, l'Associació de Municipis per la Independència, el Govern de la Generalitat i els partits concernits– una voluntat de canvi que es basa en arguments democràtics més que en posicions identitàries.
I d'altres que no tant que també destaca:
1) s'ha vist afectada per la distància entre les dinàmiques locals mogudes per una visió activista transversal i les pulsions partidistes en la cúpula directiva de l'entitat, excessivament vulnerable a la competència entre CDC, ERC i la CUP.
2) Amb el temps, i a mesura que el procés agafa força, l'ANC adopta una funció de llebre i, alhora, de vigilant del que fan el Govern Mas i formacions com CiU i Esquerra, no sempre amb equidistància.
I conclou Álvaro "Junts pel Sí és una carcassa que no té qui se l'estimi, la CUP és un actor atrapat en la seva influència determinant, Carles Puigdemont és un president encaixonat en un calendari diabòlic, i el procés ha entrat en una aturada que tothom veu però ningú s'atreveix a fer oficial. En aquest context, l'ANC podria –si hi ha coratge– convidar a refer el trajecte sense renunciar a la destinació triada".