L'historiador Toni Soler ha dit a un article que en un acte públic Alfred Bosch, alcaldable per Barcelona per ERC, es va "esforçar a presentar-se com a candidat de consens i, com a bon historiador, va adreçar-nos als anys trenta per conjurar el perill d'una fractura com la que hi va haver "entre la Barcelona de la Lliga i la de la FAI", una comparació agosarada, feta al servei del discurs de l'equidistància, tan hàbilment manejat per Carod-Rovira quan CiU i PSC es disputaven l'hegemonia".

"Bosch sap que ha de fugir --ha sentenciat-- com sigui del maniqueisme que tradicionalment ha enfrontat la lluita nacional i la lluita social a la Catalunya contemporània. Aquesta dualitat és letal per a ERC i en aquestes eleccions municipals amenaça de situar-la en una tessitura infernal: la d'haver de triar entre dues opcions que s'exclouen mútuament, i fer-ho des d'una posició d'actor secundari, és a dir, sense el privilegi d'obrir el ball".

L'autor de l'article Bosch i l'equidistància ha sentenciat que Bosch ha "d'intentar conjugar dues premisses", la primera: "després de l'acord del full de ruta entre Mas i Junqueras, molt pocs al seu partit entendrien que ERC col·laborés a desallotjar CiU del govern de la capital del país, si Trias és el cap de llista més votat". "Segona: Barcelona en Comú és una coalició molt més complexa del que sembla, i rebrà molts vots independentistes; no intentar incorporar Ada Colau a l'espai central de la política barcelonina [...] afebliria el flanc social del procés sobiranista" ha sentenciat.