CiU, de la mà de Felip Puig, ha renunciat al sobiranisme en la propera legislatura, i torna al peix al cove, a manar i a l'estratègia de qui dia passa, any empeny. La responsabilitat del vot independentista en aquestes eleccions, doncs, és de Puigcercós, Carretero i Laporta. Tres persones molt diferents i amb graus de responsabilitat també molt diferenciats.
Puigcercós té al darrera un partit de 75 anys d'història, 21 diputats al Parlament, consellers al govern, diputats i senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel·les, més de 1.600 regidors i més de 150 alcaldes, així com dos presidents de diputacions i centenars de càrrecs públics, i de 9.000 a 10.000 militants cotitzant. Una potent tercera força política, tot i els problemes interns. Josep-Lluís Carod-Rovira, una dels artífexs de la normalització de l'independentisme, segueix de vicepresident del govern. Però l'estratègia del tripartit ha desgastat molt a ERC, tot i els aspectes positius de la seva aposta nacional per mantenir Catalunya com un sol poble. Cap enquesta els col·loca, de moment, per sota dels 12-15 diputats.
Carretero, veient el buit d'un independentisme de centredreta liberal, i després del decantament d'ERC cap a l'esquerra ideològica, va crear Reagrupament, que ha aconseguit una bona organització a pesar de les últimes escissions. 3.000 militants amb un aparell eficient i les candidatures proclamades el col·loquen en un segon bon lloc de la cursa independentista.
Laporta, el tercer en discòrdia, arriba molt fort, amb tan sols unes desenes de militants en el seu partit, Democràcia Catalana, però amb vocació de lideratge mediàtic, i voluntat de manar i dirigir el país. Des de CiU se l'intenta dissuadir, i se li fa la guerra des de la Brunete, però també des dels mitjans que d'un temps ençà pretenen dirigir el país: La Vanguardia i El Periódico.
Però ell resisteix i incorpora en el seu projecte a dos rebotats de CiU i ERC: Alfons López Tena, pencaire, incisiu, però molt problemàtic, i Uriel Bertran, jove, amb ganes i amb voluntat d'arriscar-se. Aquests tres personatges singulars, però, tenen la gosadia de creure's els líders de l'independentisme i decidir el seu futur i estratègia.
Des d'aquest Col·lectiu, ens preguntem: cal una sola candidatura independentista? Si ho preguntem a la majoria del que van anar a la manifestació del 10-J només obtindríem una resposta: "Sí".
Però representen el mateix i tenen les mateixes potencialitats Puigcercós, Carretero i Laporta? Evidentment, no. L'últim considera un èxit treure el 50% dels diputats que les enquestes auguren a ERC sola, per posar un exemple.
Davant d'aquesta situació, cal que l'independentisme tingui sentit d'estat i no demani sacrificis impossibles. Volem i necessitem que a les properes eleccions nacionals l'independentisme avanci, però no tothom compta igual ni sacrifica el mateix. Calen, doncs, negociacions sense prepotències, messianismes, evitant les ferides del passat. Ara el que cal és posar primer a Catalunya, i després, els líders i els personalismes.
