Aquests dies s'estan produint notícies i decisions que permeten començar a creure que ERC retorna a una certa unitat interna i a la vocació que els va fer forts: sumant i no restant. El difícil pacte de seny i responsabilitat de Carod i Puigcercós ha obert
un nou esdevenidor davant les properes eleccions, que era imprescindible per afrontar-les amb un mínim de possibilitats d'estabilitzar l'espai polític d'ERC.
L'entrada al Comitè Executiu Nacional de persones com Marina Llansana i Carles Mundó és una bona notícia, a la que cal afegir-hi que en un futur proper Ernest Benach es farà càrrec de la Fundació Irla. Si la gestiona com ha fet amb el Parlament, amb pluralitat, recollint tots els sectors històrics i emergents de l'independentisme, i a més hi aplica les noves tecnologies, pot crear un pol d'atracció del que no han gaudit mai encara els republicans.
D'altra banda, hi ha hagut una notícia, potser polèmica per alguns però vital pel futur d'un partit republicà que suma, que és el retorn a les tasques de responsabilitat de Xavier Vendrell, verdader artífex de les estructures que avui gaudeix ERC.
I és que l'actual Esquerra és Carod, és Puigcercós, és Vendrell, i aquest trio unit, sense fissures, juntament amb Joan Ridao, Ernest Benach, Marina Llansana i tants altres, és una màquina política imbatible si és capaç d'allunyar-se de les batusses internes i fratricides dels últims anys.
Josep-Lluís Carod-Rovira és qui és i serveix pel que serveix. Igual que Puigcercós i que Vendrell. No són ni han de ser persones enfrontades. A ells i a tants es deu que l'independentisme sortís del gueto i avui sigui una opció política normalitzada en la nostra societat. I això és el que fa por i provoca els atacs de les clavegueres de l'estat i l'irracional i caïnita atac de sectors sobiranistes que encara no han aterrat a la crua realitat del dia a dia de la construcció nacional.
Però ERC té punts obscurs: ja ha començat a escapçar el seu espai polític. Esquerra era la suma, històricament, de gent molt diversa; d'esquerres, llibertària, liberal, i fins i tot de centredreta. Aquesta fou l'ERC del president Macià i també la de Barrera. Ara, Carod i Puigcercós, i en això han tingut unanimitat, s'han col·locat a l'esquerra, perquè ens entenguem, a l'espai del PSC i d'ICV. I això és positiu de cara a construir una veritable esquerra nacional, però suposa haver d'alleugerir la motxilla del partit, ja que no hi caben liberals ni la centredreta o dreta nacional. I els agradi o no els agradi als actuals dirigents d'ERC, això genera un nou espai polític: l'independentisme no esquerrà que difícilment pot fiar-se d'una ERC esquerranosa o d'una CiU abocada al regionalisme o autonomisme. Carretero pot ser -o no- el dirigent que reculli aquesta nova reorientació dels espais que ocupava ERC, però s'ha produït un buit que hauria de fer reflexionar a la direcció dels republicans.
ERC, les baralles internes de la qual han evitat que es visualitzés moltes de les tasques de govern que ha realitzat, -no tan sols les que ha pogut fer, sinó aquelles que ha evitat que es produïssin- necessita els propers mesos enfortir la unitat del partit i preparar-se per a una situació difícil, en un moment en que la nostra classe política no gaudeix de dirigents amb èpica i està obligada a crear lideratges compartits.
Esquerra es troba amb més clars que obscurs, però també ha de reconèixer que tot i estar en el bon camí ha comès molts i molts errors, que potser conduiran als republicans a una nova situació després de les properes eleccions nacionals. I aquest fet requereix fortalesa i unitat per afrontar un futur incert amb nous espais i noves opcions polítiques.
