La desafecció a la política, a les formes de fer-la i a molts dels seus actors, reflectida en les eleccions i les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), ha portat al país a una situació de necessari canvi i relleu.
Va ser l'expresident Maragall el que va començar a plantejar si els espais polítics i les seves organitzacions, des de la transició fins ara, tenen futur. En aquell moment, es va considerar que la interrogació era una maragallada' més, però avui, vist amb certa perspectiva, comencen a haver-hi molts símptomes que en el futur moltes coses poden canviar. I una d'elles és la dels polítics sotmesos i encadenats als aparells dels partits i als interessos estrictament partidistes, que generen una classe política grisa, servicial i incapaç de generar il·lusió i risc, amb tot el seny que es vulgui, per construir alternatives a l'actual situació.
Per això des del nostre col·lectiu seguim amb atenció els diversos moviments que s'estan produint al sí de CiU i del PSC, a la societat civil, al món econòmic i financer i als canvis en sectors intel·lectuals que fins fa poc es movien a l'entorn de socialistes' o convergents, i que ara comencen a volar sols, amb llibertat de pensament.
Catalunya, durant 23 anys, va tenir un dirigent polític amb molta autoritat, que decidia les passes que havien de fer-se endavant i endarrere, Jordi Pujol, però amb la seva enretirada, no hi ha hagut successió i hi ha un buit nacional, que en una determinada època va ocupar Carod-Rovira.
Avui, les circumstàncies són diferents: Jordi Pujol està del tot enretirat, a punt de complir 80 anys, i Carod-Rovira està en un compàs d'espera cobrint la seva tasca institucional; però el país necessita lideratges, necessita persones que siguin referents, amb credibilitat, i també disposats a jugar-se-la. Davant d'aquesta perspectiva, el Col·lectiu Joan Crexell observa amb molta atenció els moviments que estan duent a terme algunes persones que s'havien mantingut en un prudent segon pla polític: l'alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, el president del FC Barcelona, Joan Laporta, i ara, amb un gran prestigi entre el PSC més catalanista, però també entre la societat civil, i més encara, el món econòmic i financer, destaca la figura d'Antoni Castells. Un polític que va viure la repressió del franquisme, la presó, que va ajudar a construir la lluita unitària i va ser un dels fundadors del PSC i una de les persones que més ha volgut salvaguardar-lo com a partit diferenciat, legalment, del PSOE.
Aquests dies, amb la seva actitud ferma amb el finançament, les declaracions a la trobada anual socialista de Vilopriu i, més recentment, les seves actituds vers la possible retallada del TC sobre l'Estatut i les crítiques a la política econòmica de Zapatero el configuren com un referent de tot el catalanisme.
s bo, doncs, que a casa nostra sorgeixin dirigents i referents de totes les opcions polítiques que comencin a configurar el relleu.
