De la proclamació de Josep-Lluís Carod-Rovira com a candidat a la presidència de la Generalitat al Palau de la Música, ple de gom a gom, amb la societat civil i bona part de la intel·lectualitat del país; fins a l'Assemblea de Reagrupament i la proclamació de Joan Puigcercós com el proper candidat a la Generalitat al cim d'una muntanya del país, han passat moltes coses.
Però el que volíem amplis sectors de la societat civil, intel·lectuals, i la bona gent del sobiranisme, era que el signe sumar fos l'objectiu. Pel que estem veient, però, el que s'està enfortint és el signe menys: en cada operació estem perdent part del que ens va fer forts i ens va permetre que l'independentisme sortís de la marginalitat, entrés a la normalitat i aconseguís els millors resultats de la història, amb una forta representació a l'estat i a tots els estaments de la nostra nació.
Quan vàrem escriure, des d'aquest col·lectiu, diversos articles advertint de no malbaratar el somni, de cap de les maneres podíem esperar arribar al moment present, en que les enquestes del CEO donen més d'un 70% de desafecció a la política, i l'independentisme organitzat a l'entorn d'ERC rep un dels correctius més importants dels últims anys.
Creiem, evidentment, que hi ha culpables. Però no podem entendre, ni acceptem, que tenint en compte que no es tracta de tenir diferents estratègies ni projectes nacionals, tot plegat no sigui més -que el que és- enfrontaments personals i de grups de fidels i dels aparells. Però enlloc surt el país, el projecte, que és el que a la immensa majoria dels sobiranistes ens importa. No la persona o les persones que hi aniran al davant.
Des del nostre col·lectiu creiem, i ja ho hem apuntat en diversos articles anteriors, que hi ha hagut líders que han sumat, i altres que porten anys restant. No entrarem a assenyalar avui, perquè, en el nostre món, tothom sap quin és el resultat d'aquesta guerra fratricida i irresponsable.
Som a un any d'unes noves eleccions nacionals en les quals, agradi o no agradi, una derrota espectacular, que és el que es pronostica per a ERC, ens pot perjudicar a tots i de retruc omplir de satisfacció a l'espanyolisme català, i més encara, als aparells de l'estat, que sabent les nostres debilitats, resten ben tranquils perquè no cal que facin res. Nosaltres mateixos ens debilitem i ens autodestruïm.
Aquí no entrarem en qui ha d'anar de primer, ni de segon, ni cap d'aquestes actuacions circumstancials: el que volem i exigim és que deixem tots plegats de donar l'espectacle. Cal que siguem capaços, dia a dia, de tornar a sumar i sumar en el projecte. I si cal, prescindir de les persones i els dirigents que ens han portat a aquest enfrontament caïnita.
A més, ERC ha de tenir en compte, com CiU i el PSC, que estan irrompent a la nostra societat noves idees, nous plantejaments polítics i unes generacions sense els complexes del passat, que no estan disposades a acceptar associacions o partits polítics que utilitzin els militants com a titelles al servei dels aparells burocràtics dels partits. Compte, els espais polítics sorgits de la transició no són eterns, ni les maneres de fer i d'actuar de la nostra classe política en les últimes dècades.
Tot plegat hauria de fer reflexionar -encara hi som a temps-, per presentar-nos davant dels sectors emergents del sobiranisme ensenyant-los a aglutinar i a vertebrar organitzacions polítiques que posin per davant els interessos del país, de la nació, a les legítimes aspiracions de les persones.
