El lideratge polític de Carod-Rovira, no sols d’Esquerra sinó del conjunt del sobiranisme, va quedar suposadament tocat amb el descobriment de la seva entrevista amb ETA el 2004. La poca solidesa i valentia d’ERC, i el tremolor de cames del govern de Pasqual Maragall, sumats a l’ofensiva brutal dels aparells de l’Estat i mediàtics contra Carod, el deixaren moralment tocat. Tot i això, per bé que vegades no s’analitza prou bé, després va encapçalar les llistes d’ERC a Madrid i va treure els millors resultats de la història del partit després del franquisme. Però, és cert, Carod va perdre entusiasme i força, i va passar una imaginable crisi personal i política.
Potser influenciat pels seus entorns, o per ell mateix, va creure que calia ‘fer bondat' i va mostrar un perfil més institucional. Li calia algun ‘semàfor verd' a La Vanguardia o alguna editorial, i ‘bones paraules' de La Caixa o del Cercle d'Economia. Ell i el seu entorn no es van adonar que aquesta no era la seva funció històrica dins el sobiranisme, que havia engegat al Palau de la Música Catalana amb la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. Amb aquesta actitud, el que es feia era deixar el sobiranisme orfe de lideratge. En la present legislatura, amb el president Montilla, Carod ha continuat amb l'estratègia del perfil baix i gestió de govern, fins a finals del mes de juliol. A l'agost, Carod, després d'unes vacances a les illes gregues -sembla que inspirat pels lideratges forts de la Grècia clàssica-, ha reprès, esperem, una nova estratègia. Com a president en funcions va assistir al funeral de Lluís Maria Xirinachs, marcant perfil propi i contestant amb un solemne ‘que s'hi posessin fulles' al PP i Ciutadans, que li han criticat l'assitència al funeral. Després, referint-se al finançament, ha reconegut allò que ja saben la majoria dels sobiranistes d'aquest país: que tenim "fatiga d'Espanya", que n'estem cansats. I quan Gallardón ha volgut parlar d'infraestructures, li ha dit que els catalans estem farts de ser cornuts i pagar el beure. Aquest era el Carod dels resultats electorals del 2003 i el 2004, i aquells que li han aconsellat tanta prudència, caldria que escoltessin la gent i, sobretot, aquells que voten ERC.

Carod i altres dirigents independentistes amb responsabilitat de governar han de passar al front, també, de la mobilització i la reivindicació, i arriscar, si convé, els seus càrrecs. Si no ho fan, aviat es trobaran sols i els seus votants aniran a d'altres formacions polítiques o a l'abstenció.

ERC, li agradi o no a algun dels seus dirigents, és i ha de ser l'avantguarda del sobiranisme. Si no, ja estàvem bé amb el ‘peix al cove', el coitus interruptus i la gestoria a Madrid de CiU. Carod i ERC cal que reaccionin. Si no, la patacada a les properes eleccions serà històrica.