Fa uns dies, des del nostre col·lectiu, apuntàvem a l'article Torna el Carod-Rovira de sempre?, que Carod replantejava la seva estratègia, adonant-se que una part dels militants i electors d'ERC no acabaven d'entendre del tot la política institucional republicana i les necessàries prudències inherents a governar el país. Aquest article ha quedat confirmat dies després, amb l'entrevista a La Vanguardia, en què el Vicepresident del Govern de la Generalitat i president d'ERC afirmava: "Catalunya ha de decidir en els propers set anys si vol tenir un Estat propi. El 2014 és la data, quan es compliran 300 anys de la derrota de l'11 de Setembre".
Carod, doncs, torna a assolir el lideratge d'una part del país, que creu que s'ha d'anar més lluny. Però, a la vegada, intenta fer entendre que amb proclames no n'hi ha prou, i que no hi ha cap país del món que hagi aconseguit la independència des de l'oposició. L'única possibilitat és des del govern, però insistint que avui ERC sols té el 14% dels electors i que no hi ha cap més força política de l'arc parlamentari català que estigui a favor de la independència del país, ni a favor de la construcció d'un Estat propi.
Sols cal veure les declaracions de les darreres setmanes d'Artur Mas i Josep-Antoni Duran Lleida, que han negat que aquesta sigui la voluntat de la federació. Carod ha dit, amb claredat, que construir la independència de Catalunya és més fàcil que aconseguir una Espanya federal, perquè no hi ha federalistes espanyols. Quan se li ha dit que el PSOE és un partit federalista, Carod ha afirmat: "Al PSOE no hi ha hagut mai federalistes. Al PSC, sí, però no gaudeixen de la majoria per imposar-se".
Carod-Rovira i un dels homes forts d'ERC, Josep Huguet, han insistit aquests dies en la necessitat de fer construcció nacional des del Govern. El problema, però, d'ERC, és, en no gaudir pràcticament d'altaveus mediàtics, el seu missatge i la seva obra de Govern no es reflecteix. Caldria preguntar-li, doncs, a Carod-Rovira si el seu projecte proposa com solucionar el fet de no disposar d'una eina, els mitjans de comunicació, i si creu que es pot fer política i un projecte nacional sense tenir un projecte de comunicació. Carod, doncs, amb aquestes declaracions, pren una altra vegada les brides del projecte de construcció nacional.
Però també, coincidint amb les reflexions de Carod-Rovira, han aparegut les de l'expresident Jordi Pujol, l'altre indiscutible referent del catalanisme. I diem del catalanisme o del nacionalisme, i no de l'independentisme, perquè Pujol, tot i tenir militants i dirigents que es manifesten absolutament sobiranistes, mai no ha cregut en la independència de Catalunya. Però, dit això, segueix sent l'altre referent d'una manera de veure una Catalunya nacional, la del ‘pujolisme'. Ha fet referències molt importants, afirmant que ara no hi ha projecte, tan sols improvisació i discurs pla o ‘xato'.
Però a desgrat de les incongruències del no-independentisme de Pujol, una part del país, que se sent profundament catalanista, se sent identificat amb el tarannà i les maneres de fer de l'expresident. Els missatges que ha donat sobre el seu "desengany" d'Espanya i les explicacions que ha donat sobre el "perquè no ens agradem" o, segons ell, "perquè hem estat imprudents", és molt necessari tenir-les en consideració. Pujol, doncs, tot i afirmar en cada intervenció que està retirat, segueix sent l'únic i indiscutible referent teòric del catalanisme.
Davant de la crisi actual, i deixant a part personalismes, rancúnies del passat, i tenint en compte que la immensa majoria dels catalans ‘nacionals' responen a la suma de Pujol i Carod, l'entesa, la trobada i una certa estratègia comuna per redreçar el camí són més necessàries que mai. A més, a Catalunya li caldrien nous referents, consolidar nous lideratges, perquè, tot i la immensa tasca que encara poden fer Carod i Pujol, no n'hi ha prou. Al discurs polític i a l'estratègia nacional, hi falten nous actors i noves maneres de fer.
