Després de l'esgotador procés de l'Estatut i el finançament tots els actors implicats estan cansats i avorrits. Hem perdut el nord i l'horitzó de la reivindicació nacional, donat que ara ja hem après i som prou madurs per entendre que ni l'Estatut ni un bon finançament (si és que ho és) solucinen la nostra mancança de sobirania
per dedidir per nosaltres mateixos. A més a més, els sobiranistes, els nacionalistes i els catalanistes hem entrat en els últims anys en una guerra fraticida tot barallant-nos per tenir més o menys poder dins l'Status Quo que ens va marcar la transició, i alhora oblidant-nos de construir un projecte nacional sòlid i factible.
Espanya, les seves institucions i les seves clavegueres ja han demostrat que no només no volen canviar sinó que l'única via que admeten és l'assimilació a mig termini, intentant, tanmateix, recuparar la sobirania que han perdut cap a l'exterior i reforçant l'unitarisme de l'Estat. Casos com el d'Euskadi són una gran lliçó per al nacionalisme català: constitueix una advertència per a aquells catalans que no han entès encara la voluntat d'estat unitari i nacional del PP i el PSOE, així com les escasses diferències entre aquestes dues formacions espanyoles. Ells sí que són nacionalistes.
Cal, per tant, que aquest estiu, ens serveixi per descansar però també per reflexionar sobre els següents aspectes:
En el món de CiU s'han constituït pràcticament una desena de plataformes, cases, etc., que no han definit quin espai pretenen ocupar, alhora que han deixat orfe l'espai d'una dreta catalana, i han regalat una part del mateix al Partit Popular.
En el PSC hi ha unitat, però cada vegada més dirigents i sectors intel·lectuals d'aquesta formació s'adonen i manifesten (uns en privat i d'altres en públic) que el federalisme és una entelèquia que no té seguidors entre els espanyols. Els dirigents del PSC, però, encara no s'atreveixen a fer l'acte de sobirania que segur hauran d'afrontar en algun moment o altre en els propers anys.
ERC, per la seva banda, ha retornat a una certa unitat interna i ha recuperat una centralitat política i de govern. Però, alhora, el partit republicà ha hagut de desfer-se d'alguns sectors que històricament havien configurat l'Esquerra plural i diversa dels anys trenta, i aquest fenomen ha deixat un buit. Caldrà veure qui cobreix aquesta mancança en el camp de l'independentisme no d'esquerres.
I finalment, Iniciativa. Aquest partit segueix sent un fet especial i real de la nostra societat i continua, avui dia, recollint la tradició històrica del PSUC -que encara té fortes arrels entre els sectors militants de les esquerres del nostre país.
s bona, per tant, la pluralitat d'opcions polítiques i de partits, però el país necessita objectius nacionals clars i ha d'abandonar la política d'aquests últims anys que ha provocat desafecció entre la majoria de la població degut, entre d'altres coses, a què només s'ha pensat en interessos partidistes. Necessitem amb urgència un projecte polític i nacional clar i noves persones per dur-lo a terme. Sense això no sortirem de l'actual crisi en la que estem immersos i seguirem, inevitablement, amb el peix al cove d'en Pujol i, ara, del Tripartit, i la paret de l'Espanya unitària estarà cada cop més consolidada.
